Sembla que el suport a la independència baixa entre els sectors més joves alhora que hi ha una certa revifalla d’idees dretanes, fonamentalment entre els nois. Una reacció de manual després d’anys d’onada feminista, de 15M i de Procés independentista, amb els seus èxits i fracassos.
Per entendre alguna cosa d’això us recomano que escolteu La Turra, episodi 7, “País, sentiment i desencant”. L’editorial que hi fan Gumes i Riera al principi de tot condensa bona part del sentit comú generacional respecte la política: “La veritat és que, ara mateix, recordar-nos a totes agafades de les mans, tallant carreteres, aplaudint tractors, protegint escoles, fa coseta, fa entre vergonya i pena (...). “Ens vam creure l’1-O, fins i tot fa una miqueta de cosa dir-ho en veu alta, ens la van colar: no hi havia cap pla, no hi havia cap estratègia” (...). “La gent jove vam pensar que formàvem part d’alguna cosa, d’un futur prometedor”.
La generació Z pot presentar un repunt de valors reaccionaris però ni de bon tros són majoritaris. La mobilització per l’habitatge, l’ecologisme o les llibertats LGTB arrosseguen jovent. La pròpia creació de continguts culturals en català, que està vivint un petit esclat en aquesta franja d’edat, és una manifestació d’una consciència i una autoestima lingüístiques en les quals hi té molt a veure el denostat Procés, que malgrat la retòrica dominant, la de no llençar papers al terra i anar de la llei a la llei, va fer aflorar una catalanitat diferent, rebel i rupturista, com bé destaca una de les convidades al programa, Laia Mauri.
Hem de tenir en compte que estem parlant d’emocions. No tot va ser un Gran Engany, d’haver estat així l’Estat no hauria hagut de desplegar tota la repressió. Però tampoc estava “tot preparat” com afirmaven els principals líders. Que hi hagi desencant, ressaca, desmobilització és normal després d’haver experimentat la llibertat i la revolta i haver rebut garrotades. Això passa aquí i arreu del món, ara i sempre. Però la singularitat del post-Procés té a veure amb els vicis del Procés. I un excessiu paternalisme en les formes d’organització, de mobilització i de relació entre líders i masses és el que ara pot degenerar en un excessiu cinisme.
