Les societats existents poden ésser concebudes com el resultat d’un procés de desenvolupament de l’home en la lluita pel domini de la natura. El treball i la cultura (aquesta entesa com a resultat de l’acumulació d’experiències i representacions), interrelacions, van evolucionant cap a fases superiors de control de la natura i de desenvolupament tecnològic.
Així podem establir diferents estadis evolutius de producció, esclavista, feudal, capitalista i socialista. Aquest procés evolutiu de desenvolupament, resultat de l’enfrontament amb el medi, és evident que no es produeix pas de manera uniforme arreu del món. Així, doncs, és l’enfrontament concret amb cada realitat que dóna lloc, a través de la història, a la formació de diferents societats.
L’evolució peculiar de cada societat concreta, doncs, ens donarà unes estructures socioeconòmiques, uns fenòmens culturals, una llengua específica, conformades en aquesta lluita pel domini del medi natural. Tots els factors integrants de la societat, des de les formes de treball o cultura fins a pugnes socials en general, l’acumulació d’experiències, les interpretacions i ideologies, les normes de conducta, prenen unes formes específiques, resultat de tot un desenvolupament històric peculiar. Cadascun d’aquests grups socials, resultat d’un procés històric i, per tant, amb una llengua i una cultura (en sentit ampli) pròpies, s’expressa amb el concepte d’ètnia.
Així, doncs, cal distingir el concepte general d’ètnia (ètnia bretona, ètnia sarda, ètnia hebrea…) del concepte “nació” referit concretament al fenomen desenrotllat a Europa amb l’aparició dels estats moderns.
No cal, ara, entrar en distincions prèvies tan elementals com les existents entre el concepte d’estat (forma de poder polític) i de nació (fenomen social), encara que cal observar que sempre ambdós conceptes apareixen estretament relacionats en el sentit que no hi ha estat sense una base social, ni nació que no hagi posseït formes de poder de tipus estats en un moment de la seva evolució. L’existència d’estats dominants, sobre diferents nacions repartides sota dominació de diferents estats, afavoreix la fàcil distinció entre ambdós conceptes.
Si observem el fenomen produït a Europa a l’Edat Moderna, podem resumir com a trets característics de la nació:
1. L’existència d’una base territorial on se situa un poble diferenciat concret.
2. L’existència d’una homogeneïtat de grup, caracteritzada per:
a) Una estructura cultural i geogràfica constituïda pel medi natural, la llengua i l’acumulació cultural.
b) Una formació social peculiar constituïda per unes estructures socioeconòmiques conformades a través de la història i, per tant, amb característiques pròpies tant pel que fa a la simple divisió estructural, com de dinàmica interna a causa dels ritmes propis d’evolució.
c) L’ascensió d’un nucli social capaç de donar coherència a la nació, vertebrant i articulant els diferents elements. Una avantguarda capaç de dirigir la nació erigint-se en intèrpret dels seus interessos globals. És evident que aquest procés no pot fer-se sense unes formes de poder estatal.
En el cas concret dels Països Catalans ens trobem en una situació d’ésser una nació sense estat, amb el nostre territori nacional en mans de l’Estat francès (Catalunya del Nord) i la resta de l’Estat espanyol.
Promoure, assegurar, reforçar la pertinença a la nació i a la seva identitat diferenciada, són els interessos i objectius en què creuen els nacionalistes. I per aconseguir els quals, actuen i s’organitzen. En termes generals, podem dir que els nacionalismes són moviments de modernització de la pròpia societat en termes propis, no en els termes definits per la nació opressora.
