L’atzar va voler que l’estiu del 2018 s’emportés a dos grans historiadors. A l’inici de la canícula va morir Eva Serra i un 28 d’agost moria Josep Fontana.
Nascut el 1931, fill d’un llibreter, va tenir com a mestres al renovador Vicens Vives i també als republicans proscrits pel franquisme Ferran Soldevila i Jordi Rubió i Balaguer, així com l’occità Pierre Vilar.
Fontana és un exponent de la historiografia marxista i probablement el darrer entre els historiadors catalans a tenir una referencialitat internacional. Molts dels seus llibres són com vademècums per a successives generacions de professionals de la ciència històrica.
Especialista en l’època de les revolucions liberals, autor d’un volum de la Història de Catalunya que, seguit pel de Josep Termes, transmeten tal passió per les convulsions catalanes del XIX que es llegeixen com a trepidants novel·les d’aventures, els seus últims anys els va dedicar a una mena de corol·lari del seu compromís polític i professional.
Fontana explicava que la seva generació va creure en les promeses dels aliats després de la derrota del nazifeixisme. És a dir, que el món que viurien s'encaminava de forma conscient i indubtable cap a la màxima igualtat i la màxima llibertat, totes dues coses i arreu. De la manera com va començar a degradar-se aquest “esperit del 45”, fruit de la guerra freda, va fer-se’n càrrec a la seva monumental Por el bien del imperio. Però aquesta reflexió també ressona en obres posteriors, tals com la pòstuma Capitalisme i democràcia (1756-1848) que té un subtítol inequívoc: Com va començar aquest engany.
El compromís l’havia portat també a la militància antifranquista i comunista, entrant el 1957 al PSUC, fins al desencís de la Transició, de la qual en va ser un dels primers cronistes crítics. Solia dir que el dia que en va tenir prou va ser quan va sentir dir a Santiago Carrillo que els Pactes de la Moncloa s’havien signat en clau de transició al socialisme.
En els seus últims anys també va viure el procés independentista català, amb una combinació de complicitat i escepticisme. Des de l’espanyolisme se’l va acusar d’haver-se desviat i això va motivar un dels pocs articles autobiogràfics de Fontana, en el qual defensava la seva coherència perquè, passada la vuitantena, podia sentir-se “orgullós de no posseir més que el que he guanyat amb la meva feina, sense haver demanat ni rebut favors, i de mantenir-me com el roig nacionalista que ja era el 1957”.
Quan va ser preguntat per la independència mai va ser gaire entusiasta, però veure un poble en moviment, com va observar a partir de l’Onze massiu del 2012, el va portar a escriure un dels seus assajos més estimats, La formació d’una identitat, en el qual busca les raons profundes de les lluites del poble català i en qual conclou amb una cita memorable: «Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès conservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle».
Afortunat un poble, el nostre, que té grans historiadors per a entendre les seves raons i les de la humanitat.
