Un agost com aquest, però de 1979, una argentinocatalana de vint-i-sis anys, de nom Patrícia Gabancho, es va dedicar a entrevistar a vuit persones significatives del món literari català: Josep Maria Castellet, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Joaquim Molas, Quim Monzó, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig i Joan de Sagarra. Aquest material va servir l’autora per a publicar el primer llibre d’una carrera que la convertiria en una intel·lectual independentista de referència.
Cultura rima amb confitura. Bases per a un debat sobre la literatura catalana és, sobretot, el retrat d’un estat d’ànim: el de la intel·lectualitat literària catalanista i d’esquerres en el moment de la post-Transició. Desencís és el concepte que plana en totes les converses i això ressona en l’estat d’ànim actual, post-procés i post-15M.
L’acumulació de forces contra el franquisme va fer eclosió, mort el dictador, en un parell d’anys d’esclat democràtic i popular, el 76 i el 77, i malgrat que les estructures del règim es mantenien intactes i agressives, dominava la sensació d’alliberament del tot està per fer i tot és possible. Després vindria el desencís. El desencanto.
Crec que és comú de cada generació pensar que li ha tocat viure els temps més insípids i que, ostres, abans sí que eren autèntics. Té un punt contradictori llegir a Quim Monzó assenyalant una atonia generalitzada sabent que pocs anys després ell seria un dels pioners de Catalunya Ràdio que, tal com ha explicat, va ser una experiència inigualable. Els inicis de la ràdio i la televisió pròpies, així com la lluita i el desplegament de la immersió lingüística, desprenen una èpica fundacional que les fa de tot menys insípides.
Ara bé, tot depèn de les expectatives i la perspectiva, és clar: “La meva generació va creure en la revolució i vam creure que podíem fer un món millor. Ara vivim la crisi de veure que no és possible (…)”, diu Montserrat Roig.
Es fa evident la connexió amb el moment actual, en el qual la repressió i les mancances han acabat frustrant o integrant l’empenta de canvi independentista i del 15M, i el reflux ens confronta amb la crua realitat precària de la llengua i cultura catalanes i de la dificultat de les transformacions socials. El nostre desencís no és repetició sinó continuïtat perquè ni llavors ni ara hem pogut trencar amb les estructures de poder de l’Estat espanyol.
Si bé ara afegiríem nous problemes als que contemplaven aquells vuit referents (la crisi ecològica, les conseqüències de la globalització…) també és cert que hem viscut avenços. Socials, nacionals i un moviment més global, el feminisme, que ha suposat una veritable revolució cultural.
Si tornem al camp estricte de la llengua i la cultura catalanes, sí que podríem dir que hi ha símptomes de bona salut en àmbits que aquells vuit, en aquell moment, no podien ni imaginar. Però en el global de la batalla, l’ús social, anem perdent.
Al enllaçar amb unes paraules de Castellet, en què assenyala que la burgesia catalana havia dimitit de la direcció nacional del país, Gabancho apuntava la conclusió final del llibre: l’independentisme era feble però era l’única alternativa. Perquè “sense projecte nacional, no hi ha res a fer en el redreçament cultural”.
Del nostre desencís n’ha de sortir prou clarividència, que rima amb persistència, per a bastir aquest projecte polític i cultural.
