Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Cretinisme lingüístic
08/06/2023 Hemeroteca

Per bé o per mal, el cretinisme sembla una constant estadística que afecta a nacionalitats, ètnia, gènere, edat, nivell cultural, condició social i llengua en proporció similar. Si es poden apreciar diferències sembla que aquestes corresponen a variables derivades del context o del nivell de tolerància de les societats on es manifesta.

Els cretins es poden dividir en dues classes: els vocacionals i els oportunistes. En el primer cas, representa un tret inherent al caràcter, és practicat amb zel religiós i resulten insubornables davant els diversos murs de la realitat on s’estampen. No hi ha res a fer: cretins van néixer i cretins moriran. Pel que fa al segon cas, estadísticament el més voluminós, posseeixen la capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies, són més o menys conscients dels seus actes, i modulen el seu caràcter en funció de la resposta i la censura social. S’expandeixen en adonar-se que la seva actitud resulta impune, i els representa un addictiu plaer mostrar la part més desagradable de la seva personalitat. I només són capaços de reprimir els seus instints si perceben que la seva actitud comporta conseqüències negatives, per a ells en particular, i per als de la seva espècie en general.

Al nostre país estem vivint una epidèmia del que ja hauríem de denominar com a “cretinisme lingüístic”. En vam tenir una mostra tiktokera amb la infermera de la Vall d’Hebron, el vam tenir la setmana passada amb una coneguda cadena d’aliments de postureig ecològic, i el percebem a diari amb l’hostilitat deliberada i provocativa de molta gent a qui molesta la presència pública del català. Hi ha al darrere un instint d’exhibicionisme d’ignorància, voluntat de menyspreu i expressió de supremacisme lingüístic, cultural i nacional. Hi ha una actitud fatxenda que pren forma en la visió de, o bé de funcionari colonial, o bé de colon pelacanyes que es creu amb el dret d’insultar els seus veïns amb aquesta actitud de hooligan futbolístic. La comparança és pertinent, perquè, atès que (de moment) hi ha un partit, Ciutadans, que va catalitzar tota aquesta actitud colonial i mobilitzar uns quants milers de cretins en base al supremacisme nacional, van tenir l’honestedat d’expressar el seu programa polític quan van amenaçar amb “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”.

Resulta pertinent la comparança. La divisió d’Irlanda del Nord, en un espai especialment ocupat per colons d’origen anglès i escocès de religió anglicana, si bé sempre han tingut uns líders ben connectats a la corona britànica, a la pràctica van mobilitzar centenars de milers de pobres diables mig morts de gana que són els que forneixen les marxes orangistes i l’unionisme atonyinaire de base. Poca cosa més que carn de canó on s’explotaven els instints del patriotisme, que com explicava el poeta anglès del segle XVIII Samuel Johnson, sol ser el darrer refugi dels poca-vergonyes. Unes classes baixes que camuflen rere el color taronja i l’actitud poca-solta i provocadora de les desfilades orangistes una evident proletarització que cerquen en la identitat nacional una distinció que els permeti sentir-se superiors respecte als veïns que pateixen la seva fatxenderia. En altres paraules, una mena de corrupció moral al servei dels explotadors, perquè l’explotació, com a fenomen, és un procés holístic que comporta qualsevol tipus d’opressió: l’ètnica, la social, la de gènere o la nacional. 

Fa quatre anys, aquesta voluntat d’ulsterització va comptar amb aquell polèmic i estèril festival de la “cultura txarnega”, impulsada pel personatge de difícil classificació Brigitte Vasallo. Aquesta iniciativa practicava una certa romantització del paper de la immigració ibèrica a Catalunya, pretesament sostenidora del mite de l’explotació dels obrers meridionals per part d’una societat catalana pèrfidament burgesa. En el fons, explotava el pòsit lerrouxista, sempre al servei del borbonisme hispànic (i els uniformats de rojigualda), segons el qual la condició socialment subjugada dels uns era relacionada amb la idea que els catalans som una colla de burgesos que els explotem a partir d’un peculiar mecanisme de determinisme ètnic. La idea que “els immigrants” han aixecat Catalunya, que la catalanitat fa pudor de tractor, que el país popular s’expressa en castellà, que el castellà és cosmopolita, que la integració (i la modernitat) consisteix en la renúncia a la catalanitat, que el català s’imposa, que el reggueton mola, que hom és andalús per dret de sang (i ja poden passar cent anys que hom continua essent andalús) i qualsevol altre argument per a qui no té problemes amb les contradiccions i les paradoxes, forneixen de consignes bona part del reaccionarisme nacionalista espanyol. Mites com “el pijoaparte”, de Últimas tardes con Teresa podria considerar-se com a mirall literari d’aquesta tensa relació de classes i cultures. Ara bé, personatges com el famós Yoyas, de Bellvitge, seria un exponent més realista d’aquesta caricatura que ha generat la política i la sociologia.

Qui escriu aquest article coneix amb escreix la complexitat de la fusió de nacions en contacte. A banda dels zero cognoms catalans del meu nul pedigrí heràldic, vaig créixer a Nou Barris (concretament, Santa Eulàlia de Vilapiscina, com el meus veïns Màrius Serra i Antonio Baños, en un entorn on més de la meitat dels meus veïns, amics, companys d’escola compartien la meva condició, per abreujar-ho, binacional. I és evident que aquesta barreja d’origen i una certa determinació per decidir que som nosaltres qui prenem les brides de la nostra construcció identitària, ens ha portat a modular l’espanyolitat d’origen i la catalanitat de destí. I són les circumstàncies i les experiències les que han propiciat les combinacions d’ambdós elements, tot evitant qualsevol determinisme. En aquestes circumstàncies, l’adquisició i ús d’una llengua, més enllà de la dimensió emocional, cal considerar-la com a un acte de consideració i respecte per la nació que t’acull. Si a tot això has anat articulant una escala de valors on consideres intolerable les opressions -de classe, de gènere, de nació-, noblesse obligue. I sí, certament, entre bona part dels meus coneguts i saludats, hi ha qui ha optat pel cretinisme oportunista, sumant-se a aquesta hostilitat manifesta en contra del català i la catalanitat. En la majoria de casos, hauríem de parlar de ressentits, en altres d’inadaptats, i finalment, de males persones. Conec gent a qui no els ha anat molt bé i busquen la justificació dels seus fracassos personals en la mera existència del català. Hi ha d’altres (i Javier Cercas ho exposa a la seva literatura) a qui la mala relació d’adolescència amb companys catalans de l’institut han fet que una qüestió personal es converteixi en política (sense obviar els rèdits particulars d’explotar el seu suposat victimisme), o simplement hi ha persones amb vocació de maltractadors a qui excita poder agredir els més febles (i el català és una llengua, malauradament feble).

El cretinisme vocacional no té solució. L’estupidesa, com el fanatisme, malgrat no ser al vademècum que fan servir les facultats de medicina, resulta ser una malaltia pràcticament incurable. Per contra, el cretinisme oportunista sí té cura. La medicina es diu resposta, censura, càstig social. Va ser una oportunitat perduda que la Conselleria de Sanitat no reconegués públicament que la no renovació del contracte de la infermera tiktokera va ser un cas d’exemplaritat davant una ofensa pública a la societat a la qual servia. El cas Veritas de Puigcerdà requereix d’una actuació decidida per part de tothom (consumidors, sindicats, agrupacions empresarials, agència de consum…) per tal de deixar clar que amb el català no és juga (amb l’excepció del paraulògic). El cretí que va escridassar (en castellà, per descomptat) a les víctimes de Via Laietana que recordaven les tortures sistemàtiques de la policia espanyola, caldria que hagués rebut alguna resposta, preferentment no verbal, davant la seva misèria moral. El català (i els catalans) s’han de fer respectar. El preu no és semblar antipàtics, perquè cal assumir que caiem fatal a la majoria d’espanyols, com les estadístiques i el dia a dia ens mostren. En aquest sentit, és obvi que cal arraconar per sempre més aquesta actitud (perdoneu el castellanisme) de pagafantas i assumir una mica l’ètica de les pel·lícules de Clint Eastwood. De debò, i sense mala intenció, l’acció directa de Harry el Brut sol ser més efectiva que la pedagogia hippy que inunda els discursos polítics. Aquesta actitud no només és en defensa del català, sinó per acabar amb aquesta epidèmica hispànica de cretinisme oportunista de caràcter lingüístic. I aquí la Plataforma per la llengua té un paper, encara que sobretot, i com resava la campanya per la normalització del català de fa quatre dècades, és cosa de tots. Perquè com deia el gran poeta anarquista, proletari i avantguardista Joan Salvat Papasseit, cal escopir a la closca dels cretins.

Valora
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  6. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
  7. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  8. “Sense independència Catalunya no té projecte de futur possible”
  9. La CACG crida a participar a la manifestació del dia 10 a Lloret de Mar des de l'indret on es reuniran els Borbons
  10. Edicions del 1979 anuncia "Diccionari del fet i la qüestió nacionals" de Ferran Lopescu
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid