Segurament el nom de José Esteves de la Concepción (1965-1978) no us diu gairebé res, i també és bastant probable que no el conegueu pel seu sobrenom, “Chocolate”, però la seva història mereix sortir de l’oblit i escampar-se. Aquest és l’objectiu del llibre Ahir enterràrem un nin a ciutat (Illa Edicions, 2023), de Tomeu Canyelles, una versió ampliada i corregida del volum que va publicar ara fa uns quants anys amb la primera aproximació a aquest infant de solament tretze anys i dos dies, que té el trist mèrit d’haver-se convertit en la primera víctima identificable de l’heroïna a Palma. Suposadament és el primer mort per sobredosi, però, tal com veurem, la seva mort encara és plena d’interrogants i posava fi al principi d’una carrera fulgurant en el món de l’espectacle, però també amb la vida d’un nin que havia estat en tots els moviments contraculturals de la Mallorca de final dels setanta.
Canyelles intenta traçar la vida de Chocolate amb la màxima asèpsia possible, en un treball que es mou a parts iguals entre la història i el periodisme. I és precisament aquesta exposició de dades fredes i objectives allò que aconsegueix una empatia amb el personatge molt més efectiva que no pas si l’autor hagués volgut emprendre una hagiografia.
Tal com diu en la introducció del llibre, Canyelles explica: “Tot i la seva joventut, s’havia convertit en un símbol d’aquella Palma oculta –la del subsòl, la dels marginats i rebels– just quan la ciutat es començava a transformar en les albors d’una feble democràcia. Com predestinat a una existència fugaç i intensa, José Esteves de la Concepción (1965-1978) es convertí en espectador directe de les principals fites contraculturals de la Mallorca de la transició. En un breu període de temps, s’integrà en els nus ambients llibertaris palmesans fins al punt de viure la llegendària ocupació de la Dragonera; de manera simultània, es mimetitzaria en els cercles bohemis de Deià, en els que tractaria de tu a tu referents musicals tan destacats com Daevid Allen, Kevin Ayers i Mati Klarwein, entre més. En aquells darrers anys, Chocolate viuria moments de glòria sobre els escenaris: des de petites barres de bar i tarimes, a les quals acompanyà Joaquín Sabina quan encara era un cantautor desconegut, a convertir-se en el protagonista sobtat de la primera edició del Selva Rock amb una actuació completament improvisada. Però també experimentà el profund abisme obert sota els peus d’una generació en ser considerat el primer màrtir de la droga a Mallorca.”
Retrat de la transició marginal a l’illa
Així doncs, per mitjà del personatge d’aquest pobre nen marginal, Canyelles esbossa un retrat dels anys de la transició a Mallorca i molt especialment a Palma, i també ens mostra una cara oculta de la nostra història: la de la marginalitat. El nen Esteves de la Concepción provenia d’una família de gitanos portuguesos que s’havia establert primer a Astúries, on molts dels anomenats “ciganos” treballaven en els oficis més durs de la mineria. Va ser a Astúries on va néixer Chocolate el 1965 i tot i que no hi ha documents que ho puguin demostrar, cap al 1974 o el 1975 arriba a Mallorca, quan tenia nou anys o deu. Els gitanos portuguesos s’establiren majoritàriament al barri del Puig de Sant Pere i de la Calatrava. En el primer cas, la plaça de les Drassanes va ser un dels epicentres al voltant del qual es movien, un territori que havia esdevingut marginal, però que havia viscut moments d’esplendor en els segles XVII i XVIII quan hi vivien la majoria de mariners de la ciutat. La degradació de les cases i l’abandonament progressiu van fer que les poguessin arrendar o ocupar a preus molt baixos. Aquest territori, amb els seus bars i carrerons i l’abundància de drogues serà un dels epicentres de la diversió dels soldats de la sisena flota nord-americana, i a la Calatrava s’hi concentrarà el gruix de la prostitució de carrer.
Un personatge dickensià
Canyelles explica: “A mitjans dels anys setanta, José Esteves de la Concepción era un personatge gairebé dickensià; com uns altres infants que fan vida als carrers de Palma, canta i balla per als transeünts a canvi d’alguna moneda o, si no, de cigarretes Celtas, que consumia des de molt jove. Qualsevol dia, a qualsevol hora , se’l podia veure per la plaça de les Drassanes, sota l’estàtua del navegant Jaume Ferrer, als carrerons de la Llotja, al passeig de la Sagrera o a la Calatrava.” La singularitat és que Chocolate cau bé a tothom i s’ajunta amb tothom, sigui gitano o paio, i a més té un art especial per a cantar, pel ritme, per les palmes, que fa que quan entra en llocs de la bohèmia mallorquina de l’època acaba seduint els artistes que hi actuen i, de retruc, entra en contacte amb els moviments d’esquerres, llibertaris, anarquistes i ecologistes del moment, ben probablement perquè és un món encara petit amb moltes vinculacions entre els uns i els altres. El Centre de la Guitarra, al número 10 del carrer de Montenegro de Palma, va ser una de les portes que es va trobar obertes. Si a això hi afegim el fet que també era present a totes les festes populars que s’organitzaven al carrer per moltes entitats veïnals precisament per evitar la marginalitat, ja el tenim convertit en un personatge present a tot arreu.
En aquest context de l’any 1977, apareixen a Mallorca grups llibertaris i anarquistes com ara Terra i Llibertat i Talaiot Corcat, en què hi ha alguna gent del món de la nit que prové sobretot del bar Trui, de la plaça de la porta de santa Catalina, on també hi ha Chocolate, que aleshores té entre onze anys i dotze i es relaciona amb tothom. Quan aquests grups planegen l’ocupació de la Dragonera, ell hi és.
I també va ser fonamental conèixer al carrer el nen Mark Auren, que vivia a Deià i es feia amb tots els artistes que hi havia. Un dia va conèixer Chocolate a la plaça de les Drassanes, es feren amics i així va ser com va començar a freqüentar els cercles artístics de Deià, bo i coincidint amb un dels moments musicalment més potents dels artistes que hi vivien. A partir d’ací, un camí fulgurant que acaba estroncant-se amb la mort: gràcies a la família de Mark Auren, Chocolate és escolaritzat per primera vegada i aprèn a llegir i a escriure; gràcies als contactes amb els grups llibertaris serà un dels nens que participarà en l’ocupació durant quinze dies de l’illa de la Dragonera per evitar-ne la urbanització; tocarà amb alguns dels millors músics del panorama internacional i farà una actuació estel·lar de tres cançons al Selva Rock i mai no acabarà de deixar de ser un nen pobre de carrer que sobreviu en els ambients marginals on comença a irrompre la droga amb força.
Finalment, tan sols manca enfrontar-se amb el misteri de la seva mort. Els investigadors que el varen trobar en uns lavabos abandonats de l’antiga fira del Ram, al parc de la Mar, conclouen que Chocolate no va morir allà. Algú va deixar el seu cos en aquells excusats, però no és allí on la jove promesa de la cançó va morir. I fins i tot potser la sobredosi d’heroïna no va ser l’única causa de la mort.
Al volant d’aquest misteri, hi ha diferents possibilitats: la primera és que realment morís per una sobredosi, però que no consumia tot sol i els seus companys es varen desfer del cos per evitar problemes. La segona, que fos assassinat. A l’època, la part de dalt del parc de la Mar, la zona de dalt Murada, era una zona de prostitució masculina a la ciutat. I qui sap si Chocolate, necessitat de diners, s’hi va atansar i va tenir un mal encontre amb algun client que va acabar amb la seva mort, res que no hagués passat unes altres vegades i que si hi havia implicats mariners americans se solia tapar aviat. No ho sabrem mai, però Tomeu Canyelles l’ha rescatat de l’oblit, i això ja és fer una mica de justícia.
