El menyspreu lingüístic perpetrat per una infermera espanyola a l’Hospital de la Vall d’Hebron és una d’aquestes anècdotes que contenen un significat profund. Això explicaria la tempesta desfermada durant la setmana passada que ha tingut la virtut d’evidenciar de manera crua una situació de regressió greu en l’ús públic del català. És, alhora una petita crisi que pot generar grans oportunitats que hauríem de saber aprofitar.
Ha evidenciat la fragilitat del català en aquests anys postprocés. A ningú no se li escapa que hi ha una campanya orquestrada des dels poders fàctics espanyols (amb l’entusiasta participació dels aspirants a vichystes) que busca la humiliació constant del país, i que tracta d’intimidar la societat catalana a partir de generar un sentiment, en termes de Franz Fanon, d’indefensió apresa, pròpia d’una supeditació colonial. Ja des del principi, la repressió i el lawfare es combina amb una clara voluntat de “tractoritzar” i “tabarnitzar” la societat catalana. Una de les cultures més antigues d’Europa, amb una llengua en què s’escriuen tesis doctorals, mira de ser empesa vers la disglòssia per part d’un espanyol que, objectivament, resulta irrellevant des d’un punt de vista cultural, científic o acadèmic. I a la vegada tracta de normalitzar l’ocupació a partir de seduir alguns centenars d’inadaptats que miren de reivindicar la legitimitat del castellà com a llengua pròpia. En altres termes, i com ja va passar en els primers anys de l’autonomia restaurada amb el Partit Socialista Andalús, una colla de señoritos que mira d’atiar l’odi contra Catalunya manipulant els sentiments de qui ha viscut aïllat de la societat on s’ubica. La qüestió, òbviament, ha empitjorat en els darrers anys per la creació artificial de Ciutadans (i el seu hereu postfalangista, Vox), amb el suport de l’establishment, les formes tabernàries com a carta de presentació, l’oportunisme polític com a mitjà i el nacionalisme banal (i amb un punt d’atapuerquès) com a ecosistema.
És cert. En la qüestió d’aquesta infermera tiktokera, hi ha un munt d’històries de les quals no totes n’és directament responsable. Com no m’he acabat de repetir, aquesta pràctica suïcida de la nova gestió pública ha acabat per enfonsar les condicions laborals de les persones que treballen als serveis públics, i els salaris irrisoris, amb pèssimes condicions laborals (la catalaníssima tradició de treballar per dos i cobrar per mig) ha possibilitat la circumstància que els millors professionals se’n van nord enllà, “on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” i paguen i tracten dignament als professionals. I això genera un dèficit de treballadors en què l’important no és el currículum, ni la professionalitat, ni l’empatia amb el pacient, sinó la disponibilitat d’acceptar condicions laborals draconianes en una gestió pública estil Mr. Scrooge, . A Girona fa uns mesos es va desfermar una polèmica important perquè la contractació d’infermeres andaluses comportava facilitats per tenir allotjament a preus més que avantatjosos, un greuge insultant per a les professionals de la ciutat, sotmeses a la intempèrie (també dickensiana) del mercat immobiliari. I això és una conseqüència de la progressiva privatització de la sanitat pública (disfressada en autonomia de centres, concertació, i llibertat per als administradors de CAPs i hospitals) per subhastar a la baixa les condicions laborals, amb el que comporta de carències, degradació, misèria, i per descomptat, també morts que es podrien evitar, com han demostrat diversos estudis sobre l’impacte de la desregulació de la gestió pública.
Ara bé, no tot té a veure amb l’estupidesa supina d’uns irresponsables gestors públics. La noia aquesta, una tal Begoña, és adulta i confessava en públic allò que fa dia sí, dia també, el senyor Carrizosa, la senyora Dolors Montserrat i companyia. El menyspreu públic pel nostre país i la seva llengua. El problema no és que una noia sense empatia pels seus pacients ni el mínim respecte per a la comunitat per a la qual treballa manifesti el que una Espanya otomana pensi, sinó que ningú amb poder o autoritat a Espanya li hagi advertit que aquesta actitud és intolerable des de qualsevol punt de vista. Que Catalunya és una nació que mereix el mateix respecte que qualsevol altra. Ni el seu president, ni els seus intel·lectuals, ni el col·legi d’infermeres, ni els catedràtics, ni els rectors de les universitats per on podia passar se’ls ha acudit dir que a l’Espanya i a la constitució que tan afirmen estimar, aquestes actituds representen un suïcidi per a la continuïtat de qualsevol projecte polític. Que ningú no renya tota aquesta gent. I no m’estranya, tenint present que la cultura nacional espanyola s’ha fonamentat en el menyspreu per la diversitat nacional. I no m’estranya, tenint present que, qui des d’una perspectiva espanyola, interessada en la solidesa del seu país, haurien de ser els primers a declarar l’oficialitat del català (i la seva unitat), a les institucions espanyoles i a la pròpia Unió Europea. I com que això no passa, hem d’agrair a aquesta xicota, que en la seva resta d’intervencions a tik tok no demostra disposar de grans llums, que la societat catalana reaccioni d’una vegada per totes.
Perquè, és evident que el percentatge de cretins de Cadis és força similar a la dels habitants d’Olot o Reus. Ara bé, la principal responsabilitat és nostra. Hi ha hagut (i, de fet, encara hi ha) un excés de victimisme entre els catalans que se senten agreujats cada vegada que un indocumentat fa servir els mitjans de comunicació o les xarxes per insultar-nos com a nació. Plorar, queixar-se, sentir-se agreujat, no és que no serveixi de res, sinó que és absurdament contraproduent. En el bullying, recloure’s en la tristesa i mostrar feblesa atia encara més l’agressivitat dels perpetradors. El rebot, fotre un mastegot a qui t’insulta, potser no és una fórmula elegant de resoldre conflictes, sí resulta efectiva. El “cap agressió sense resposta”, malauradament és un lema que no ha envellit gens. I no estic plantejant, en absolut, fer cas de la paranoia de la noia que afirma tenir por de sortir al carrer a que li fotin una pallissa, cosa que, evidentment ni ha de passar ni passarà. Ara bé, davant de qualsevol negativa a ser atès en català, més que “mantinc el català”, el que cal és deixar-nos de fer el ploricó i exercir el nostre dret a ser desagradables, aser políticament incorrectes, a ser “bordes”, a fer evident que si no t’agrada el nostre país, estarem encantats de pagar-te el bitllet d’anada a qualsevol lloc del món on no es parli català, és a dir, el 99% del planeta. I si cal, convidar-los a presentar-se com a voluntaris a una expedició a Mart.
El “mantinc el català”, per impedir la submissió lingüística, pot ser una bona pràctica amb aquelles persones que acaben d’aterrar i que no tenien ni idea que existís Catalunya. El “mantinc el català “ pot ser pedagògic. Qui porta tota la vida aquí, ha estat escolaritzat en català, i sap perfectament de què va el tema, mereix una actitud més ferma i agressiva per part d’una societat que ha de tractar bé a tothom disposat a respectar el país que l’acull, i ha de mostrar-se ferm contra qui el menysprea. Si volem ser independents, una vegada consumada la inconsistència d’una classe política a mitges entre la covardia i l’oportunisme, ens cal l’exercici de l’hostilitat explícita. Per conquerir la llibertat cal un llarg i dur entrenament en la disciplina de la dignitat.
