Entorn de la cultura

LAPSUS SEMEL FIT CULPA SI ITERUM CECIDERIS.
(Després d'haver caigut una vegada, és culpa teva si caus de nou)
(Publilio Siro)

Hagués de bastar-nos recordar el nostre passat pròxim, amb l'amarga experiència de la desaparició de la perspectiva socialista-comunista, en part per haver ensopegat amb la pedra d'una “cultura universal” interclassista, i amb ella haver caigut de morros en el fang d'una cultura que res té a veure amb la perspectiva del procés de destrucció-construcció en la perspectiva d'una societat antagònica a la imposada per les formes de dominació de l'Imperialisme S. A.

En una etapa històrica com la present, el discurs sobre la protecció de la naturalesa va aparellat amb un odi sense fi cap a ella, com es desprèn de les ordres emanades des del “Green capitalism” per boca dels seus portaveus, Klaus Schwab i els seus deixebles. I aquest odi, a part dels interessos econòmics que representa, té com a objectiu la mort de la cultura, entesa aquesta, segons l'expressió de Ciceró “cultura animi”, el cultiu de la ment, l'ànima, l'esperit, o com que se li vulgui denominar. Es pretén posar fi a la capacitat de “cultiu” com a capacitat de les persones, des de conrear la terra fins a conrear les emocions. Tot ha de ser manufacturat en els laboratoris: vegetals, animals i persones. I d'aquesta manufactura emergir quimeres, tant en el seu sentit clàssic (En la mitologia grega “Quimera” era un monstre híbrid, mescla de diversos animals),  com genètic  (Es denomina quimera a l'organisme format barrejant cèl·lules embrionàries procedents de diferents individus, en general de la mateixa espècie, encara que també poden ser d'espècies diferents) o transmodernista (quimera pot ser també la transformació anatòmica d’essers humans en una espècie d’híbrids asexuats. 

No fa molt, en una entrevista que em van realitzar, havia de respondre a una pregunta sobre el concepte Països Catalans plantejada en els següents termes: “Per què “Països Catalans”? El comunisme és internacionalista i molts dirien que els terrenys català parlants són regions d'Espanya...”

Una part de la meva resposta va ser: “I, uns altres diuen que Espanya és una regió d'Europa, i altres que Europa és el 51 estat de EE.UU., descomptant el Districte Federal. Segurament hi ha part de veritat en això si ens atenim a la imposició lingüística de l'anglès des de l'escola primària, la gairebé exclusiva difusió de cançons i balls nord-americans, a les modes i al menjar porqueria nord-americà,... al conjunt del que denominem cultura que, per a vergonya dels espanyols, i dels catalans, està subordinada a l'anglosaxona”

Fa anys, en 1997, Zbigniew Brzezinski, en “El gran tauler mundial”, afirmava, amb encert, que: “La dominació cultural ha estat la faceta infravalorada del poder global estatunidenc. Pensi's el que es pensi sobre els seus valors estètics, la cultura de masses estatunidenca exerceix un atractiu magnètic, especialment sobre la joventut del planeta. Pot ser que aquesta atracció es derivi de la qualitat hedonística de l'estil de vida que projecta, però el seu atractiu global és innegable. Els programes de televisió i les pel·lícules estatunidenques representen al voltant de les tres quartes parts del mercat global. La música popular estatunidenca és igualment dominant, en tant que les novetats, els hàbits alimentaris i fins i tot les vestimentes són cada vegada més imitats a tot el món. La llengua d'internet és l'anglès, i una aclaparadora proporció de les converses globals a través d'ordinador s'origina també als Estats Units, la qual cosa influencia els continguts de la conversa global”. (1)

Però hi ha un parany darrere d'aquesta constatació. No és que existeixi un “atractiu màgic”, és que hi ha una operació molt ben organitzada des dels laboratoris estatunidencs i difosa pels seus deixebles al llarg de la geografia mundial, per a imposar una cosmovisió relacionada amb el concepte de llibertat de mercat i tots els seus derivats socials, econòmics i polítics, la cultura entre ells.

L'any 2016, per primera vegada, Espanya va participar amb una cançó íntegrament en anglès en el festival d'Eurovisió. Si acudim a les dades, l'anglès és l'idioma que més vegades ha guanyat en Eurovisió. Un total de 29 cançons compostes íntegrament en anglès han guanyat el Festival. ABBA va ser el primer guanyador d'Eurovisió que va renunciar a la seva llengua materna (el suec) en favor de l'anglès amb la cançó "Waterloo". (2)  

El Departament de Cultura de la Generalitat, a través de la Direcció General de Política Lingüística (DGPL), va subvencionar la traducció de 159 obres literàries i no literàries publicades durant 2017. La llengua més traduïda va ser l'anglès, amb 67 obres. (3)

L'any 2020 es van traduir gairebé 2.000 llibres al català, un 32% d'aquestes traduccions provenien de l'anglès. (4)  

Per exemple, el llibre infantil és el segon subsector editorial amb major percentatge de traduccions (27,3%). Entre els idiomes traduïts va predominar l'anglès (43,9%). (5)

Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE) en el període 2015 – 2019 el nombre de títols traduïts a Espanya, per origen idiomàtic, ha estat (6) :

                               2015               2016               2017               2018               2019

Anglés                      5.728              5.276              6.182              6.449              6.715

Francés                     1.589              1.419              1.649              1.788              1.568

Altres idiomes            1.084              1.992              1.985              1.935              2.359

Existeixen més de 7.000 idiomes en el món, mitjançant els quals s'escriuen relats, assajos, poesia, història, ciències, usos i costums, novel·les..., idiomes que representen a més de les tres quartes parts dels habitants del planeta, però l'aposta majoritària és per a la traducció de l'idioma corresponent a un cinc per cent dels habitants. (379 milions de parlants anglesos nadius).

El 56% dels continguts en la web estan en anglès encara que només el 5% de la població ho té com a primer idioma... el 90% de les revistes científiques d'occident només accepten articles en anglès. (7)

“Gairebé sembla obligat publicar en anglès. Això ocorre no sols en les publicacions científiques. Ocorre al cinema, en la música… També és més modern, amb el que, de pas, es titlla al nostre com a antic… L'idioma s'ha convertit en un negoci bastant productiu. Acadèmies per a aprendre-ho, viatges i estades per a aprendre-ho o perfeccionar-ho,… També serveix per a introduir costums, maneres de vida, modes, i, en resum, produir una assimilació cultural, al mateix temps que fomentar la divisió cultural dels altres, sobretot del món hispànic. (8)

Pierre Bourdieu parla de l'imperialisme cultural d'aquesta manera: “Com les dominacions de gènere o d'ètnia, l'imperialisme cultural és una violència simbòlica que es recolza en una relació de comunicació forçada per a arrabassar la submissió i la particularitat de la qual consisteix aquí en el fet que ella universalitza els particularismes lligats a una experiència històrica singular fent-los desconèixer com a tals i reconèixer com a universals… Imposant a la resta del món categories de percepció homòlogues a les seves estructures socials, els Estats Units refan el món a la seva imatge: la colonització mental que s'opera a través de la difusió d'aquests veritables-falsos conceptes no pot conduir més que a una sort de “Washington consensus” generalitzat i fins i tot espontani… L'imperialisme de la raó neoliberal troba la seva realització intel·lectual en dues noves figures exemplars del productor cultural. Primer l'expert, que prepara, en l'ombra dels bastidors ministerials o patronals o en el secret dels think tanks, documents de fort tenor tècnic. De seguida, el conseller en comunicació del príncep, trànsfuga del món universitari passat al servei dels dominants, la missió dels quals és posar en forma acadèmica els projectes polítics de la nova noblesa de l'Estat i de l'empresa. (9)

Quan els conceptes més bàsics –els conceptes, com es diu habitualment, dels quals partim– deixen sobtadament de ser conceptes per a convertir-se en problemes –no problemes analítics, sinó moviments històrics que encara no han estat resolts–, no té sentit prestar orella a les seves sonores invitacions o als seus ressonants baluerns. Si podem fer-ho, hem de limitar-nos a recuperar l'essència en la qual s'han originat les seves formes.

Comprenem la “cultura” com “les arts”, com “un sistema de significats i valors” o com un “estil de vida global” i la seva relació amb la “societat” i la “economia”? En les categories històriques, existeix, primer, una producció social material, i després (en comptes de també), el llenguatge. (10)

  En termes marxistes, «cultura» abasta base i superestructura en un sol concepte.

El cultiu, no obstant això, no és només alguna cosa que nosaltres puguem exercir sobre nosaltres mateixos. També pot ser una cosa que es pot exercir sobre nosaltres, especialment a través de l'Estat polític. Perquè l'Estat es desenvolupi, ha d'inculcar als seus ciutadans uns tipus adequats de disposicions espirituals i això és el que anomenen cultura des de l'òptica del Poder.

El significat de la paraula «cultura» pot ser tan ampli o tan estret que costa creure en la seva utilitat. La cultura es pot entendre, aproximadament, com el conjunt de valors, costums, creences i pràctiques que constitueixen la forma de vida d'un grup específic. O com ho defineix John Frow- “tota la sèrie de pràctiques i representacions a través de les quals es construeix i se sosté la realitat (o les realitats) d'un grup social” (11)

Julien Benda planteja que cada poble se centra en sí mateix i es defensa dels altres amb el seu llenguatge, el seu art, la seva literatura, la seva filosofia, la seva civilització, la seva "cultura". (12)

Però nosaltres hem de fer-nos una pregunta bàsica: Com ens defensem de l'imperialisme cultural?, quan deixem en mans de “experts” forans tot el relacionat amb la nostra vida com ha ocorregut durant l'estat d'excepció mundial anomenat pandèmia.

Existeix un vincle important entre cultura i poder. Cap poder polític pot sobreviure per mitjà de la coacció pura i dura. Perdria massa credibilitat ideològica, i seria massa vulnerable en temps de crisi. Per a poder assegurar-se el consens d'aquells i aquelles als qui governa, necessita conèixer-los d'una forma íntima, i no a través d'un conjunt de gràfics o d'estadístiques. Per a governar amb èxit deu, per tant, comprendre els desitjos secrets i les aversions d'homes i dones, i no sols les seves tendències de vot o les seves aspiracions socials. (13)

Fabio Nigra, de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires va realitzar una interessant aportació analitzant el paper de la indústria cinematogràfica en el que denomina Imperialisme cultural i construcció del consens: “El present treball intenta reprendre la discussió de la ideologia i la seva influència en la cultura mitjana. Per a això és imprescindible efectuar un recorregut que comenci per les condicions materials de producció, per a després passar al cultural i ideològic”… La indústria del cinema, entesa dins d'un concepte major que es pot denominar grans mitjans de comunicació concentrats, no ha escapat a aquest procés. En conseqüència, correspon intentar comprendre un fenomen que és econòmic i també cultural, la síntesi del qual no és una altra que un adreçament polític d'una gran burgesia transnacional... Evidentment, el procés de transició a l'absolutisme capitalista no podia deixar fora a Hollywood, perquè és el millor reproductor cultural de pautes, valors i principis funcionals a l'expansió de l'ideari nord-americà”. (14)

Segons Pierre Sartor, els resultats de la recerca científica, dels quals donen compte les editorials dedicades a aquesta mena de publicacions, són altres tants enclavaments de penetració.

En un informe sobre la situació actual de les edicions científiques es llegeix: Les edicions científiques franceses, de la mateixa manera que la recerca, han estat sacrificades voluntàriament. Un alt funcionari va arribar fins i tot a declarar que bastaria amb abonar-se a les revistes científiques nord-americanes per a evitar una recerca científica i el seu cost… La pràctica del llenguatge científic, lligada al treball de recerca, tanca una dinàmica que condueix al naixement de termes i de conceptes nous, a vegades difícils de ser traduïts o traslladats a una altra llengua. De tal manera, l'imperialisme polític i econòmic dels Estats Units, a poc a poc, vindrà acompanyat d'un imperialisme intel·lectual cada vegada més vigorós. (15)

Estem en una fase suprema de l'imperialisme en la qual s'instauren sistemes, maneres d'organització del poder. En aquesta fase, fins i tot, l'imperialisme és perfectament capaç, segons les condicions de la relació de forces nacional i internacional, de "nacionalitzar" els seus vehicles d'invasió. Un model de "nacionalització" de les produccions nord-americanes és el de les sèries tele-educatives, del tipus Sesame Street (Barri Sèsam). (16)

Les sèries infantils com Sesame Street i The Electric Company, són paradigmes d'aquesta transferència de normes dels mitjans de comunicació a la pedagogia de masses; esquemes educatius segons les tècniques dels sistemes d'aprenentatge d'origen skinnerià o de "instrucció programada". Aquestes sèries són l'arquetip de la nova pedagogia de masses que els fabricants de tecnologia, en col·laboració amb les fundacions educatives, han llançat per a cobrir l'espai que existia entre l'educació formal i el temps lliure, ocupat per la mirada estàtica de les criatures, asseguts davant el televisor. Una fórmula que es propaga com una nova visió en el camp de l'ensenyament. (17)

Com les dones van ser decisives en la derrota del govern de la Unitat Popular. "Una vegada que vam veure marxar a les dones xilenes, vam saber que els dies d'Allende estaven comptats”, anunciava el Washington Post, en un article publicat al gener de 1974, amb el qual Michele Mattelat comença el seu text. Aquesta mateixa font, continua informant els lectors del periòdic, amb arrogància i superba, d'acord amb l'autora, perquè diu: "Ensenyem als xilens a utilitzar les seves dones contra els marxistes”

"Xile ens posa en presència d'un model d'utilització de la dona, en el pla ideològic i en el pla polític, que podria aplicar-se no sols en altres països del continent llatinoamericà, sinó també en altres països centrals en els quals les forces d'esquerra podrien tenir la possibilitat històrica d'accedir al govern segons les regles del joc democràtic." (18)

Un paral·lelisme amb el discurs aparentment “feminista” de les deixebles de l'entramat corporatiu de l’Imperialisme S.A., la representació del qual a Espanya té el seu lloc en el govern de la mà de la Ministra d'Igualtat i l'entramat polític-pedagògic-instrumental-farmacèutic , que com bé defineix una part important del moviment feminista, actuen amb la pretensió del “esborrat de les dones”, atraient algunes d'elles cap a les àrees, usos, costums i “cultura” elaborada pels defensors de la governança global.

Robert W. McChesney, quan explica en el capítol II del seu llibre “Mitjans de comunicació globals, neoliberalisme i imperialisme”, (19) com la indústria estatunidenca del cinema, música i televisió domina la resta del món associant-se amb productores d'altres països, utilitzant altres idiomes, però que fet i fet porta a una “disneyficación” del cinema, televisió, música i costums nord-americans, amanit amb una gran càrrega de violència un dels exemples de la qual pot ser la sèrie Rambo.

Posició dels Estats Units en el rànquing de pel·lícules més vistes i percentatge de participació en la recaptació d’ingressos per venda d’entrades -Box-office- (20)

I, avui en una nova etapa derivada de l'anomenat Gran Reinici i les propostes de Klaus Schwab com a portaveu del Fòrum Econòmic Mundial en la seva definició d'ésser humà amorf, asexuat i genèticament modificat, la producció cinematogràfica també ha mutat i s'està omplint del discurs LGTB, de la intel·ligència artificial, de la realitat virtual, d'éssers modificats genèticament i d'una normalització del control.

Armand Mattelart deia que l'objectiu de l'imperialisme cultural és contribuir a la creació d'un model de ciutadà que sigui apropiat a l'era del capitalisme. (21)

Enfrontar aquest model és una de les tasques pendents del pensament i acció revolucionaris.

Josep Cónsola

Març 2023