Serveix de molt poc pretendre aïllar els grups neofeixistes de les grans institucions estatals o supranacionals si se’ls hi posa catifa de benvinguda de les localitats i s‘hi comparteix pressupost des dels municipis. Mercantilitzar la violència amb la justificació d’efectivitat curricular, com sembla argumentar-se des de Premià de Dalt és traspassar un marge perillós, tot i que per sort s'ha fet enrere. No es pot pagar un preu pel lloguer públic de les formes més amenaçadores i coaccionadores de les màfies de la por quan qui es contracta es un grup privat de pinxos nostàlgics denunciats per delictes d’estafa, lesions i coercions. No té cap sentit combatre, si és que és el cas, màfies d’un sentit amb màfies de sentit contrari. I si no és el cas, subvencionar grups de creu gammada per fer front a drets humans. I no es pot defensar ni el dret a la propietat ni cap altre dret, desocupant els drets humans.
Es deia fins no fa massa, i hauria de tornar a ser veritat, que els ajuntaments són la primera escola de democràcia. Allí on les grans paraules dels grans homes, dels pares de cadascuna de les pàtries, prenen sentit quotidià. Els ajuntaments són escola de civilització construïda des de la proximitat d’un poder a mesura humana, a l’abast del veïnatge, en l’accessibilitat al regidor que potser viu al teu mateix carrer i t’escolta a la casa de la vila o amb qui pots, potser, fer-hi un cafè al bar del poble i encetar conversa sobre el que t’amoïna. L’administració de les coses, l’atenció de les necessitats quotidianes que permeten viure millor, hauria de començar en aquesta comunitat propera on la societat civil no es distingeix dels qui fan la política del dia a dia. De fet, sempre he trobat sospitosa la complaença de qui s’omple la boca amb el concepte “classe política”, perquè així també es beneeix i justifica una diversitat impròpia d’interessos entre votants i votats. I si ja és prou falsa la premissa major, l’assimilació del conjunt dels qui aconsegueixen un escó, als de qui disposen o controlen un mitjà de producció, quan s’estira la fal·làcia per fer-la arribar fins a les regidores i regidors dels municipis, la farsa esdevé esperpent.
No hi pot haver “classe política” si el pont més sòlid entre democràcia formal i democràcia directa és de base municipalista. Segurament tenim molt per aprendre de Pi i Margall, un d’aquells polítics antimonàrquics i republicans que hem oblidat massa ràpid. I ara que estem repetint les fases més negres de la història, elevant el fatxenda a la categoria d’assessor, podríem recordar l’aliança tràgica de la patronal catalana amb la violència per encàrrec…. i les roses de foc. I anant a temps més recents encara, reviure el trist paper que va tenir a Grècia l’Alba Daurada de Nikolaos Mijaloliakos, que durant uns 30 anys, fins a ser il·legalitzat, va ocupar el lloc de grupuscle més violent de l'extrema dreta hel·lena. També a Grècia va ser a través de la via municipal que el neofeixisme del nostre temps va fer-se un lloc a la vida política. A les eleccions locals de la tardor del 2010, Alba Daurada va obtenir un representant a l'ajuntament d'Atenes, després d'un any d'intensa i violenta campanya contra els migrants, jugant amb la crisi, la por, la fam, i el gran fracàs de la política grega i europea.
I no s’hi val, ara de nou, jugar amb foc quan la història és oberta per tantes pàgines de dolor, amb tants senyals d’alerta. No s’hi val a la frivolitat de convidar a taula els que legitimen la criminalització de qui té problemes per accedir a un habitatge. No s’hi val a posar les conviccions polítiques sobre el tapet verd. Perquè hi perdem tots, i com ens alertava Pi i Margall, ja no podem tornar a recuperar-les.
