La lletra de la cançó d’en Raimon coincident amb el títol estava dedicada a Gregorio López Raimundo, en els anys de la clandestinitat del PSUC. Però per a mi sempre estarà associada a en Carles Castellanos, que avui ha fet 80 anys.
La lletra manté moltes de les coincidències creades des de l’admiració i el respecte per la seva biografia, especialment la militant. I jo la tinc present al record de l’acte del Fossar de les Moreres de 1988, quan ell es trobava empresonat per darrer cop; la megafonia pronunciava la cançó d’en Raimon:
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Va néixer en els anys més negres del franquisme, i va picar pedra de ben jove en la militància perseguida al FNC i després al PSAN i al PSAN-Provisional: clandestinitat, multes, presó, exili, misèries, marginació política, etc. I amb la Reforma política i els anys de l’anomenada Transició i fins fa pocs anys, tornem-hi, i amb la mateixa o pitjor cançó de la repressió. O el pitjor, els desenganys produïts per les renúncies i les prebendes que van situar l’independentisme als marges, a la intempèrie. Durant la seva vida ha passat moltes travessies pel desert. Però en els darrers anys pot dir com ningú que la lluita independentista ha donat els seus fruits i ha arrelat fons:
Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
Recordo perfectament el seu aspecte emocionat el Sant Jordi de 1986, en observar l’èxit de la convocatòria de la manifestació d’aquella Diada, després que l’any anterior es produïssin les fortes carregues dels antiavalots durant la manifestació de l’MDT, que comptava només amb dues o tres desenes de participants. Era l’expressió de la satisfacció d’uns resultats imprevistos, increïbles, que condensaven dècades de lluita en un dia. Van ser els anys de l’explosió social de l’independentisme català. Però de nou, la travessia pel desert... I tornem-hi, i de nou la cançó de la repressió, de les prebendes i de les renúncies. I sempre al capdavant però sense cap càrrec, sovint amb poca audiència, amb molta clarividència i tenacitat, amb algunes, massa desercions de persones molt pròximes, i amb moltes altres fidelitats d’aquelles de tota la vida. A les conviccions i a la persona.
Aquest article d’aniversari no és un acte d’adulació. També hem tingut les nostres discrepàncies i diferències. Potser és que en aquest escrit parlo de mi, perquè quan em van detenir amb 16 anys en una manifestació ell ja hi era, organitzant la solidaritat des dels Comitès. I quan va impulsar la Comissió de Portaveu dels presos independentistes també va ser-hi, fins al final. Li devem molt, on érem i on som.
“T’he conegut sempre igual com ara.” Desitjo que no visquem més travessies pel desert, ni desercions ni intrigues ni prebendes, i que el lluitador ja octogenari, tan lúcid i tenaç com sempre, conegui en vida els fruits d’una terra plenament lliure.
