Aquells conceptes que tant s’invoquen, sovint amb un sentit interessat i desfigurat. La idea del diàleg, ja ho sabem, és molt recurrent en boca del poder, des dels diferents entramats del poder, del més quotidià al més alt. És molt freqüent plantejar el diàleg, un diàleg sense sortides, sense concessions ni cap mena d’alteritat o empatia. Ho veiem cada dia en les declaracions de polítics, representants, periodistes, persones doctes, científics, empresaris...
Aigualir o anul·lar el diàleg és el recurs més habitual per qui ostenta i exhibeix el poder, o una potestat o una raquítica parcel·la de domini. El règims més autoritaris el suprimeixen directament, i en el dia a dia de les democràcies occidentals ja hem vist que es tracta d’un terme i d’una idea buida, que poc s’exercita i que en qualsevol cas es canalitza per viaranys laberíntics i monopolitzats per tal que no portin enlloc. Pensem, per exemple, en l’actual “diàleg social” entre l’Estat, les patronals i els grans sindicats del qual sentim a parlar tant a la TV, i fins on ens ha portat.
En el meu parer, han quedat molt lluny la capacitat d’escoltar, de dialogar i de reflexionar, i d’empatitzar, és clar, que van guiar el progrés del pensament i de l’acció durant dècades de transformació i avenços. Ho podem atribuir a l’individualisme, al consumisme, als nous mitjans de comunicació i oci, o senzillament al fet que qui s’aferra al poder, individus i castes, no els convé gens que s’exerciti el debat, la reflexió o l’empatia. Comptat i debatut, no volen repartir el poder. Un poder de panxes agraïdes i temoroses que la situació i el seu estatus canviï.
En definitiva, diàleg i poder (i repeteixo, del poder dels estats al poder més raquític i quotidià) resten repel·lits en un xoc d’interessos. És la forma més objectiva –i materialista- que se m’acut per descriure aquestes col·lisions freqüents i quotidianes. I com ja havia escrit anteriorment, és obvi que existeixen interessos en clau col·lectiva de tot tipus i, per una altra banda, interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica... de conviccions i de solidaritat, però també de confort mental, de temor al conflicte, ego, inseguretat i un llarg etcètera.
Tot això també ens ho hem de fer mirar de cara endins. On ha quedat el diàleg amb Madrid invocat pels encantadors de serps? Qui decideix renunciar a una estratègia ofensiva i per quin motiu? On s’ha desat el poder popular conjurat per baladrers o moderats i reduït al parlamentarisme? Qui decideix què en cada organització? Hi ha realment decisions col·lectives i fruit del debat i de la reflexió?
No avançarem si no desemmascarem l’entrellat de sofismes i d’interessos mesquins que ens paralitzen. Cal un combat d’acció i d’idees que neixin del diàleg, la reflexió, l’empatia i la presa de decisions. Només això ens farà forts. Tota la resta, diàlegs entre sords i pugnes de poder al país de Lil·liput.
