A veure si som capaços d'aclarir-nos: la llibertat d'expressió vol dir que les autoritats no ens poden tapar la boca als ciutadans. Hi ha ingenus, o carques reciclats demòcrates, que es pensen que llibertat d'expressió vol dir que ells parlen i jo tinc l'obligació d'escoltar-los, que conviden un manso a parlar i el públic ha d'estar atent i, en acabat, aplaudint. Aquesta confusió s'arrossega un cop i un altre, cosa que diu quin grau de maduració política hi ha en els països ibèrics. Doncs a Madrid, l'autoritat, és a dir, l'alcalde Ruiz Gallardón, ha censurat un espectacle, perquè era Lorca eran todos, de Pepe Rubianes, i el genial actor va dir coses lletges sobre Espanya. I què? Si tan ofesos estan, que no vagin al teatre.
La pregunta, però, és on està l'esquerra madrilenya, aquella a qui li interessa Lorca, i no sols perquè fos andalús i escrivia sobre toreros, sinó per tot el que representa, literàriament i políticament. Els vam trobar a faltar quan es discutia l'Estatut, i quan hi va haver un boicot a Catalunya, però no van dir ni mitja parauleta -tants festivals, tants recitals, tanta solidaritat que proclamaven!-. No entendré, si callen, que no sentin que l'ofensa de debò és la censura i que l'ofensa de debò és tornar a disparar un tret al clatell a Federico García Lorca. De moment, la indignació només s'ha sentit en mitjans teatrals catalans. Aquesta gravíssima agressió al teatre penso que ha de tenir una gran resposta.
Si a nosaltres ens porten algú que hagi malparlat de Catalunya, li riem les gràcies. Més encara, el convidem a fer el pregó de la Mercè. Però és que això nostre no és sols tolerància: és un cas patològic.
