Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Sobre l'Estatut del 1714

Article de Lluís M. Xirinacs publicat al diari AVUI el 3/10/1978, a la secció "Al servei d'aquest poble"

13/07/2022 El fil roig
En Josep Maria Espinàs, molt encertadament, ens recordava que tenim els catalans pendent la reivindicació del que ell anomenava l’Estatut del 1714. En un llenguatge més adaptat a aquells segles passats els bascs del PNB parlen dels furs. També jo rebo una carta molt expressiva de R. Raspall en aquest sentit i no resisteixo la temptació de transcriure-la:

«No sé pas si el meu pobre suggeriment podrà servir de res, per allò del famós sostre constitucional. Em penso també, però, que restar sense dir res, després de la vostra invitació a aportar idees sobre el futur Estatut, podria deixar-me amb la recança de no haver intentat fer res a favor de la nostra pobra pàtria. Quina és la meva aportació concreta?

Quelcom que d’ençà que el nostre rei fou proclamat, he anat esperant pacientment que sortís d’ell mateix, que fes un veritable cop d’home i de monarca. Ja fa un quart de mil·lenari que algú ens va prendre per la violència i contra la voluntat dels ciutadans no sols de Catalunya, sinó també de la resta dels Països Catalans i d’Aragó, quelcom que encara no ens ha estat restituït. Ens volíem professar catòlics i aquesta moral ens diu ben clar que el lladre no sols ha de penedir-se, sinó tornar ell o els seus successors allò que prengué. ¿Quin serà el dia que la Corona juri els furs de Catalunya i a continuació els dels altres països de l’antiga Confederació?

Segons sembla els bascs han tirat per aquest camí i, encara que no podem predir si se sortiran o no amb la seva, jo dono suport totalment a aquesta actitud».

Fa extensiu aquest desig a tots els altres països. Recordà com els llibres del franquisme enlairaven els carlins i amagaven els furs que els carlins defensaven. I acaba:

«No us vull cansar més. Solament reafirmar que, pel que fa a mi, no puc, en consciència, aprovar una Constitució que no faci esment a la reintegració foral plena. ¿Com gosaria després posar flors al monument de Casanova sense témer que, com en la deliciosa llegenda becqueriana, l’estàtua no aixequés el braç per colpejar-me a la cara? ¿Tindria cor per a autodeterminar-me en el sentit de fer vana tota la sang dels nostres herois acceptant, aquest cop per lliure elecció, la perpetuïtat del decret de Nova Planta? No!

Res més. Us escric plorant».

Així s’acaba aquesta carta d’algú que també reivindica l’Estatut del 1714. Som molts.

 

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid