Molesta la retòrica periodística rere un atemptat. Com obeint una consigna, els adjectius ragen de les plomes amb una monotonia prevista. De vegades, s'hi frega el ridícul. Per exemple, els londinencs tenien previst celebrar la fi de la Segona Guerra Mundial, i ho van fer; la família reial estava somrient, plovien pètals de rosella i la multitud era immensa; els comentaristes hispans deien tan fort perquè ho poguessin sentir les pedres que aquesta era una prova de coratge, que els anglesos volen demostrar al món que el terrorisme no els farà moure ni un centímetre, que és un exemple d'unitat. Home, no interpreteu tan esquemàticament la realitat! Hi havia gent divertint-se, i la reina i la seva família estaven relaxats i feliços. No estic dient que els londinencs siguin insensibles, sinó que estan educats contra l'exuberància sentimental; ells no fan les manifestacions massives de l'Estat espanyol. Em recorda el cas d'un famós escriptor català que, en una xerrada, va desagradar prou l'auditori perquè no l'aplaudissin; el plumífer de torn va dir que el públic estava corprès de respecte i devoció... Home, no. A Londres hi ha qui ha posat flors al lloc dels atemptats però tan poques que la càmera ho ha enfocat ben de prop perquè no es notés. Un cop restituït el servei de la línia de metro afectada, els londinencs han fet via cap a la feina, i els periodistes vinga a destacar el valor indestructible dels londinencs. I encara més, el discurs de Blair va ser idèntic als que fa Bush, i que invoquen fins i tot Déu per evitar tocar la pell sensible de l'interior d'una ferida: la guerra d'Iraq. Diuen: els dolents volen destruir la nostra civilització. No, senyor: hi ha hagut una guerra absurda que ha incrementat el terrorisme. Els esquemes convenients no poden analitzar els fets. Les gesticulacions han estat tan limitades que tots els diaris han fotografiat una nigeriana que busca el seu fill; la resta d'escenes de dolor -que n'hi devien haver, i moltes- no han sortit enlloc. Una negra nigeriana immigrada, sí.
Més sorprenent ha estat encara la reacció del Papa, que, imbuït d'un admirable esperit cristià -i això que té fama de carca-, ha demanat que resem per les víctimes i pels seus assassins. Pels seus assassins! Chapeau, Sant Pare. Em pregunto, però, què hauria passat si hagués sigut un atemptat d'ETA i el Papa hagués dit que resem pels assassins...
