Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L'ofensiva soterrada contra la llengua
11/04/2022 Hemeroteca
Bernat Joan i Marí. Foto: dBalears Bernat Joan i Marí. Foto: dBalears

Des que els Països Catalans (abans Corona d'Aragó) varen perdre la sobirania a mans dels aleshores tots dos regnes d'Espanya i França, el setge al principal tret d'identitat de la Nació ha estat permanent. Permetem-nos, a l'hora de comentar-ho, una consideració prèvia: les nacions es forgen a partir de trets molt diferents, segons les circumstàncies, tot i que n'hi ha que generalment resulten rellevants. Podem dir, sense temor a equivocar-nos, que la llengua, històricament, posem per cas, no ha tengut el mateix pes per a la identitat nacional de Catalunya (o dels Països Catalans, si ho pluralitzam a lamanera del gran Joan Fuster) que per a la d'Israel. En el cas d'Israel, històricament, per a mantenir la pròpia identitat nacional, ha pesat molt més la religió. Sigui com sigui, encara que la llengua no en fos l'element primordial, emperò, a l'hora de forjar l'Estat d'Israel, també hi ha tengut un pes important. Encara que la identitat israeliana s'hagi basat més en la religió que no en la llengua, al final també s'ha recuperat l'hebreu com a llengua nacional d'aquell estat. Per a la identitat nacional irlandesa, la llengua ha tengut un pes relativament petit: s'ha fet independentisme, a Irlanda, en anglès. Però, a hores d'ara, el gaèlic irlandès, amb menys parlants que catalanoparlants hi ha a Palma, capital de les Illes Balears, és llengua plenament oficial de la Unió Europea. Mentre que la nostra, amb deu milions de parlants, no té gaires opcions de ser-ho. El gaèlic irlandès no ha estat fonamental -ni tan sols important- per a la formació de la nació irlandesa. Però avui aquesta llengua, a Europa i al món, compta.

A l'àrea dels Balcans, i al Caucas, i a bona part de l'Àsia, allò que compta, fonamentalment, per integrar una nació, és haver-hi nascut i tenir-hi generacions endarrere. Fer-ne part de temps resulta fonamental. Per això l'accés de nouvinguts a la nació, en tant que nacionals, hi resulta molt complicat. A la Xina dels han és gairebé missió impossible. A les repúbliques turkmenes, és, com a mínim, difícil. A la zona balcànica, tu ets part d'una determinada nacionalitat no per elecció sinó per tradicció.

Nosaltres acceptam els nostres connacionals per decisió. Com solia dir en Carod-Rovira, els catalans naixem on volem. Naixem arreu del món. Som catalans perquè així ho hem decidit. I formam part d'una nació integrada per la Catalanofonia perquè així ho volem. La nostra posició, en aquest sentit, resulta molt més oberta, infinitament més oberta, que no la balcànica, la caucàsica o l'asiàtica. Tothom pot arribar a formar part de la nació catalana, si així ho decideix.

En les nostres circumstàncies, el pal de paller de la nació, la columna vertebral, el tret d'identitat fonamental és la llengua. Només aquest fet explica que portem més de quatre segles de pressió per part dels estats que han ocupat el territori on s'assenta la nostra nació per tal de fer desaparèixer (o de residualitzar, o de convertir en no nacional) la nostra llengua (nacional). És a dir, la llengua catalana. Primer va ser la noblesa castellanitzada i provinciana, que, volent medrar a la cort, necessitava adaptar-se a la llengua d'allà. Darrera la noblesa esmentada (no gaire noble, en aquest sentit almanco), hi va anar la burgesia incipient, que volia assemblar-s'hi, en comptes d'apuntar-se als pressupòsits de la Revolució francesa. Llavors ens enviaren l'exèrcit (primer a la part sota França i després a la que es troba sota Espanya). Darrere l'exèrcit, posant el peu dalt el coll del desprestigi de la nostra llengua nacional (que havia estat forjat en el temps immediatament anterior), començà la persecució pura i dura, forjada a base de prohibicions, de càstigs i de batcollades sistemàtiques.

La persecució ha estat oberta i descarnada durant les etapes dictatorials (la més contundent de totes, el franquisme, encara de memòria per a molts dels que avui formam part d'aquesta societat). I s'ha basat en una certa dissimulació durant determinades etapes de democràcia formal. Ara som en una etapa intermèdia: ja no es dissimula com fa tres o quatre dècades (en què, almanco en el discurs públic, ningú no s'atrevia a pontificar contra la normalització del català), però tampoc no som en una etapa com les dictatorials. No es poden perseguir descarnadament determinats usos del català, però es fa tot el possible per obstaculitzar-ne la normalització a determinats àmbits. Com que sembla que el que està més avançat és l'educació (on encara som lluny d'allò que fóra plenament normal), aquí es concentren ara mateix tots els dards. Per això el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya molla allò que com a mínim s'ha de fer un 25% d'ensenyament en castellà pertot arreu (no diu res de mínims de català, perquè això realment no els importa). I per això hi ha un setge jurídico-mediàtic contra la nostra llengua. Des del meu punt de vista, hi hem d'estar molt (am)atents, perquè no fa falta ser don Miguel de Unamuno per saber que la llengua és la nació, la sang del nostre esperit col·lectiu.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid