La Clara sorprèn sempre. Et pot fer creure que tens el seu llibre a les mans (La Campana, 2022), però de fet amb el que et trobes és amb la seva veu directa a la teva oïda. Com si estiguéssim soles, sense pressa, mentre prenem les escorrialles d’un cafè que mai és prou fred perquè la conversa també l’escalfa. Sense cal altre artifici literari que uns ben trobats i escollits versos a l’inici de cada capítol, la consellera més outsider del procés s’explica en un llenguatge molt col·loquial –que a vegades sorprèn i tot pel menysteniment de les formes– i guia unes confidències generoses. Com ella mateixa descriu, embasta memòries. Algunes, per acabar d’entendre com és i el perquè de la seva absència de convencionalismes. D’altres, perquè malgrat tot el que ja s’ha publicat, aporten més llum a certs aspectes dels fets d’octubre del 2017 dels que encara queda força per descobrir. A Tots i Ningú, un vers escollit de J.V. Foix per donar títol al relat, la Clara esbossa la seva nissaga reivindicant en homenatge totes les menestralies, tot l’art (sobre tot el de l’avi matern, el pintor Josep Obiols), totes les professions i les aficions, els esforços i les idees de les quals acabarà, amb més o menys profit i delit, sent-ne hereva. I ho fa recordant, també, a l’ensems, algunes pàgines viscudes per la seva nombrosa família que són com un esqueix més de la història rellevant de Barcelona i de Catalunya.
Després de Tots i Ningú queda més clar encara que els fets que porten a l’1 d’octubre tenen una arrel determinant en aquesta petita burgesia culta, en aquestes dones que conquerien un lloc al món, ni que fos un lloc petit i inadvertit, però en un univers que comença a pensar-se en feminista i tot just s’esberla amb mestres, bibliotecàries i dones que es posen al capdavant d’un negoci, al costat de poetes, esportistes, escriptors i artistes. Els homes es trobaven els estius en els ateneus de poble, mentre la canalla frissava per sortir a la plaça… La República, la guerra, les col·lectivitzacions, la repressió, els primers exilis… seguint les sagues Ponsatí i Obiols, de tot en parla la Clara, com una introducció necessària a les preguntes cabdals que, sense destacar-les de manera urgent, s’anirà fent l’eurodiputada avui a l’exili.
Un moment clau és el d’una conversa casual, no agendada, amb Lluís Llach, al pati dels tarongers, on enuncia i qüestiona en tres punts les fallades –intencionades o no, del govern efectiu del procés que ja va néixer sota el signe obscur de voluntats contraposades i mai prou explicitades. Diu la Clara: “Mira, Lluís, hi ha tres preguntes que han de tenir resposta, i si no en tenen vol dir això és una broma… De quins jutges disposem, amb qui hem pactat els crèdits de la transició i què farem amb els policies? Aquestes preguntes a les reunions de l’Estat Major ja us les haureu pogut fer, oi?, perquè una cosa és no ordenar els mossos que s’enfrontin a la Guàrdia civil (…) però un cop proclamada la república, com ho fas per no trobar-te que tens les forces de seguretat activament en contra?...”.
