Aquesta ha estat una setmana d'or per al president nord-americà George Bush, que s'ha tret, amb escreix, l'espina de l'empat a les eleccions presidencials. A Europa, servil i tímida, molts han eixamplat el pit de satisfacció: Bush representa l'augment del poder establert i una frenada brusca als impertinents drets humans i drets cívics que tan molesten a la causa profunda, la raó de ser, l'essència del poder: la capacitat de maniobra i la impunitat.
Doncs bé, hi ha una notícia que respon a aquesta línia política: a l'Estat de Massachusetts -on hi ha la Universitat de Harvard, entre moltes d'altres- es prohibeix l'educació bilingüe. Dit en d'altres paraules: l'espanyol desapareix dels plans d'estudis i tothom tindrà com a única llengua d'ensenyament l'anglès.
Això té l'avantatge de la ràpida integració dels hispans i la frenada d'aquell penós spanglish, i el desavantatge del retrocés d'una llengua com l'espanyola, base de bona part de la població nord-americana. Imagino que la notícia ha de preocupar moltíssim els espanyols. I també imagino que els més espanyolistes ara mateix es veuen abocats a utilitzar arguments contradictoris per defensar les seves idees: creuen que el català hauria de desaparèixer de les aules (als Països Catalans!), però que les escoles d'Estats Units han de ser bilingües per preservar l'espanyol.
Si els ho preguntes, et contesten amb les enormes quantitats de persones perjudicades, enfront dels només 10 milions de catalanopalants, una quantitat que no és res de res, asseguren, sense adonar-se que les lleis són, per definició democràtiques, igualitàries, tant si pertanys a una minoria com a una majoria. La contradicció no els treu ni un minut de son, però sí a nosaltres, que, en protestar per l'única versió doblada de la primera pel·lícula infantil de Harry Potter, l'espanyol, ens van calmar amb la promesa que la següent sí que estaria doblada al català. I sí, ho està: en vuit cinemes de Catalunya i dos de les Balears. Una burla humiliant. Però com que a mi sí que m'agrada resoldre les pròpies contradiccions, em faig la següent reflexió: quan veig el claustre de Cuixà a Nova York, lluny d'indignar-me amb els americans em pregunto qui els el va vendre. Ara, amb el nen bruixot, em pregunto quants distribuïdors i exhibidors catalans han posat bastons a les rodes de la versió en català. Així són les coses.
