Jo no sóc primmirat en qüestió de formes. S'estan adherint a la Diada els qui, al principi, van dir que no ho farien. S'està negociant a Madrid, mentre se segueix dient que no es negocia. Però, què importen les paraules, si els fets són positius?
Recordo que el meu pare admirava als anglesos perquè, deia, vivien gairebé sense lleis, sense constitució, i s'establien els contractes entre ells sense ni tan sols consignar-se per escrit. La insularitat sempre ha donat a Anglaterra una gran força nacional. Els acerats contendents polítics es transformen en íntims amics quan està en joc una cosa bàsica del seu país.
És reconfortant veure que aquí, en el moment més crític, passa el mateix. Els bascos em diuen que envegen l'unitarisme català, en les coses de fons. I crec que en conjunt, excepte relliscades, en aquests temps de transició, anem marcant la pauta de com aconseguir les llibertats amb «seny» i amb decisió. Gran és la nostra responsabilitat avui davant els altres pobles oprimits de l'Estat. La força serena de la nostra reivindicació està obligant les abundants restes del sistema anterior a posar-se al nostre servei.
Vam perdre Catalunya dues vegades, en 1714 i en 1939, aixafats per la força, ofegats en sang, lluitant fins al final. Vam guanyar Catalunya dues vegades, en 1931 i ara, empesos per la força de la nostra veritat, sense vessar ni una gota de sang, però sense cedir, mentre no ens sigui retornat tot allò que ens pertany.
Demà Catalunya, tots a una.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
