Sí, donar-vos les gràcies per haver sabut mantenir la dignitat patriòtica, davant els atacs dels enemics de sempre, i les insídies dels que us haurien d’haver fet costat. Gràcies per no ésser un polític professional, un polític de raça, sinó només un català que estima la seva terra. Enmig d’una política i uns polítics, disposats a fer massa concessions per a mantenir la cadira, el sou i seguir administrant les engrunes de l’autonomia, vós heu estat l’excepció, d’uns polítics aferrats al càrrec, d’una activitat política de menjadora i renúncia, enfront dels embats de l’Estat.
La vostra estratègia ha estat en tot moment centrada en un punt neuràlgic: la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles. Dos polítics, intel·lectuals de renom, han tractat a bastament el tema en dos textos de referència, apareguts abans de la guerra del 1939 són La història dels moviments nacionalistes (1912-1914), de l’historiador, periodista i polític A.Rovira i Virgili (1882-1949), més proper i amb un tractament marxista del tema, basat en la realitat concreta del moment de la seva edició 1935, l’intel·lectual del Vendrell escriu inspirat en bona part per la seva experiència a la URSS, Els moviments d’emancipació nacionals
La Carta de l’Atlàntic del 14 d’agost del 1941 és un text que fixa la política internacional dels Aliats, una vegada acabada la guerra, el signaren el president dels EUA, Franklin D Roosevelt, i el primer ministre britànic W.Churchill. Un document del qual es parla molt poc, i que en els seus punts 2 i 3 diu:
2.- No desitgem canvis territorials, que no estiguin d’acord amb la voluntat lliurement expressada pels pobles interessats
3.- Respectem els drets de tots els pobles del món, per a elegir la seva forma de govern sota la qual desitgin viure, i aspirem a veure restablerts els drets de sobirania i de govern, propis d’aquests països que per la força n’han estat privats.
L’any 1945, l’ONU recull la voluntat de la Carta de l’Atlàntic, i estableix el dret d’Autodeterminació dels pobles. El Tribunal de Justícia de l’Haia, el 22 de juliol del 2010, es pronuncia sobre el cas de Kosovo i dictamina:
Declarem que no existeix en el Dret Internacional, cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència
Declarem que, quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona
Declarem que en una societat democràtica, a diferencia d’una dictadura, no és la llei qui determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta que crea i modifica quan sigui necessària, la legalitat vigent.
Gràcies pel vostre sacrifici personal MHP Q.Torra, acceptant el càrrec de President de la Generalitat, en temps difícils. Esperem les vostres memòries, Dietari de Canonges, per tal de saber fins a quin punt el vostre govern va estar condicionat per les pressions de l’Ibex-35 i les forces fàctiques, quin fou el marge de maniobra real del govern, i de les opinions dels seus membres.
Penso que els clàssics dirien de vós, va servir no sense glòria. Un bon judici de la història, que potser pocs polítics actuals tindran.
