Es tracta d'una parauleta que, però, és de molta importància. En l'article primer es reconeix que «Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic» (millor seria afegir: Estat plurinacional).
En l'article segon es reconeix l'existència de diferents «nacionalitats i regions» (millor seria: nacionalitats amb les seves regions).
Fins aquí la formulació d'estat i nacionalitats és concreta. Però l'article 11 paràgraf primer diu com s'adquireix o es perd «la nacionalitat espanyola». I en el paràgraf tercer contempla la possibilitat «de doble nacionalitat» amb països d'especial vinculació històrica, per exemple Argentina i Espanya.
En el text d'aquests dos paràgrafs es confonen «nacionalitat» amb «ciutadania». Es podrien citar infinitat d'autoritats mundials en aquestes matèries que distingeixen els dos conceptes. Citaré la Gran Enciclopèdia Catalana:
«Ciutadania: Condició o dret que ostenten els que pertanyen a una comunitat erigida en Estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres... convé no confondre ciutadania amb nacionalitat; aquesta expressa la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada, que pot coincidir o no amb una comunitat política estatal».
És curiós observar reflectit en el Larousse el centralisme francès: «Nacionalitat: Vincle que s'associa a una persona individual o jurídica amb un Estat».
És bo recordar que, en els documents d'identitat de la Unió Soviètica, no es posa nacionalitat soviètica, sinó nacionalitat russa, ucraïnesa, armènia, tàrtara, georgiana, moldava, etc. i fins i tot jueva, tot i no tenir aquests territori nacional propi com els altres ciutadans soviètics.
Caldrà substituir «nacionalitat espanyola» per «ciutadania espanyola».
Acaba la seva carta el meu corresponsal amb una cordial salutació d'un català de ciutadania espanyola però de nacionalitat catalana.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
