Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Carta oberta al poble anglès

Escrit redactat el maig del 1944 per Josep Rovira i Canals, en nom del Front de la Llibertat i adreçada al poble anglès.

28/06/2021 El fil roig
Josep Rovira, d'instructor militar a Prats de Molló amb l'Estat Català de Macià al marxisme nacional del POUM i del MSC Josep Rovira, d'instructor militar a Prats de Molló amb l'Estat Català de Macià al marxisme nacional del POUM i del MSC

El nostre poble no acostuma amagar el cap sota l'ala quan en l'àmbit internacional es produeixen esdeveniments que poden considerar-se desfavorables per a la causa que defensem. Els temps duríssims que vivim no són adequats per a desenvolupar la tàctica de l'estruç. No ens ho permet ni la consciència viril que la lluita ens ha forjat, ni la fe constant en els nostres propis destins, que és l'única garantia d'una consciència nacional lliure, feliç i independent.

Es, doncs, del discurs del senyor Churchill que parlarem avui. Voldríem que els nostres mots servissin per a fer comprendre als catalans i a tots els espanyols, la gravetat dels actuals moments, bo i alliçonant els nostres homes per a l'esdevenidor que ens espera. Però també desitjaríem, i farem tots els esforços perquè això sigui així, que la nostra veu – la veu de l'autèntic poble hispànic que ací lluita i pateix, i, malgrat tot, està segur de la victòria – arribés també a les oïdes del poble anglès. Aquest poble anglès que hem admirat tant i del qual el senyor Churchill, en els anys difícils i perillosos del 1940, quan a Espanya la gent era empresonada i a voltes afusellada pel sol delicte d'escoltar la ràdio anglesa, digué aquests mots:

Espero que els meus compatriotes seran tan valents sota les bombes nazis com ho foren els habitants de Barcelona.

No ens serà molt difícil de fer-nos entendre. Comencem per afirmar que estem completament d'acord que:

Les qüestions polítiques interiors d'Espanya són els propis espanyols els qui les han de dilucidar.

Mai ningú de nosaltres no ha pretès una altra cosa. Al contrari. Es precisament en defensa d'aquest dret, al qual no renunciarem en cap ocasió, que hem lluitat durant tres anys amb les armes a la mà contra la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi, que utilitzaven els ninots ambiciosos de Franco i de la Falange com a escambell per aconseguir llurs propòsits i provocar la guerra. Lluitàvem per la nostra independència. Hi lluitem encara. Però també és cert que – sense omplir-nos massa la boca amb els noms de Llibertat i d'Humanitat – teníem i tindrem sempre consciència que el nostre combat era en defensa de tots els pobles que encara dormien i mentre l'agressor es preparava.

Pensàvem que les bombes de Barcelona despertarien els infants de Londres. Les de Madrid, els infants de Coventry. Lluitàvem per a ells també. I així aguantàrem tres anys. No ens en penedim. Perquè el nostre combat no era egoista i no fèiem distincions sofístiques entre els diferents règims feixistes. Eren enemics perquè eren enemics de l'home. Perquè preparaven la guerra i anorreaven, allà on passaven, la Justícia i la Llibertat.

El nostre poble ha viscut en una creença que potser resultarà il·lusòria. Pensàvem que també Anglaterra havia comprès aquestes dues veritats. Que, passat el període gris de les vacil·lacions covardes i realistes de la no-intervenció, la seva lluita d'avui era també, ultra una defensa de l'existència nacional, un combat universal a favor dels valors humans que el feixisme trepitja arreu.

El discurs del senyor Churchill ens podria fer dubtar si és cert – que no ho creiem – que expressa el pensament d'aquest poble vers el qual es giren avui els ulls fervents i adolorits de tants milions d'europeus. El discurs a la Cambra dels Comuns ha caigut com una bomba més en aquesta Europa ensagnada que ho ha suportat tot, i ara suporta els bombardeigs perquè pensa que són el preludi de la deslliurança.

Ha vingut bé a casa nostra, cal confessar-ho.

Les granotes falangistes, les mateixes que reclamaven Gibraltar, ocupaven Tànger, col·laboraven amb l'espionatge nazi i somniaven amb el Marroc francès, ara respiren satisfetes. Són anglòfils nous de trinca i qualifiquen Churchill de gran estadista, després d'haver-lo insultat milers de vegades.

Però també ha vingut bé per a molts de nosaltres. Ens referim a aquests, massa nombrosos, que fins ara ho esperaven tot de fora i vivien pendents de la ràdio, com si els tirans haguessin estat mai vençuts amb simples paraules. Per a aquests, benvinguda sigui l'al·locució del Premier anglès.

Comprendran que, en política, les relacions es mesuren generalment segons la força i es disposaran, units i convençuts, a enrolar-se a la magnífica força de la resistència ibèrica que ja comença a ésser un fet.

Entengui's, doncs, bé el que diem. No hem demanat mai cap ajut de cap govern estranger. Durant la nostra guerra volíem únicament que fos impedida la intervenció italoalemanya. Tothom sap quina comèdia fou això. El mateix senyor Churchill la denuncià mantes vegades. Però no hi fa res.

Ara, en aquesta guerra, i en la futura pau, l'única cosa que demanem també és que no s'ajudi els nostres enemics que, repetim-ho, són també els enemics d'Anglaterra i de tots els pobles lliures.

I per això protestem en llegir el discurs del senyor Churchill, perquè – fóra inútil dissimular-ho – aquest discurs ha estat per a Franco un baló d'oxigen que prolongarà la seva agonia com a governant i la nostra presó com a governats.

Tenim drets per a demanar això i protestar quan no se'ns escolta. Aquests drets els sabem prou bé nosaltres i ens crèiem que no els ignorava el senyor Churchill. Heus-los ací, si cal refrescar-los: Si Franco no ha entrat directament en guerra, si el falangisme només s'ha atrevit a ajudar els nazis per mitjà de la «División Azul», dels obrers deportats, de l'ocupació de Tànger, de l'espionatge, de les bases per a submarins, de la tramesa constant de queviures i de primeres matèries, ha estat purament i simplement perquè no ha pogut fer res més.

I no ha pogut fer res més, gràcies a nosaltres, senyor Churchill. Gràcies als antifeixistes que durant tres anys ens oposàrem violentament a la voluntat nazi d'expansió. Gràcies a l'oposició al feixisme, sorda però constant, profunda, irresistible, que després de la victòria falangista reuní en una compacta i secreta aliança tots els homes del nostre poble, de tots els partits i de totes les classes – «rojos y blancos» – com reconeixen avui els diaris franquistes.

Si els canons d'Algesires no dispararen contra Gibraltar, fou per aquesta única raó. Si les fanfarronades de Franco i Serrano Suñer – on sou, famosos discursos del 1940 i del 1941! – haguessin comptat, no ja amb l'assentiment, sinó tan sols amb la indiferència dels qui havien de disparar les armes, Espanya hauria entrat en guerra i potser el senyor Churchill no hauria tingut ata ocasió de fer un discurs que és el més trist de la seva història política.

Que ho recordi bé el Premier anglès. I que miri abans a qui fa ofrena del seu agraïment. Si s'ha equivocat, rectificarà, n'estem segurs. Si no, que no digui que això és realisme. Perquè el realisme té present que, en el fons, la llei que regeix els moviments dels pobles només té un nom: l'opinió pública. I és precisament aquesta opinió pública europea i mundial la que ha estat decebuda per aquest discurs que, a Espanya, ha fet esclatar de joia els eterns enemics del senyor Churchill, d'Anglaterra i de la Llibertat.

Els àrabs diuen que Déu cega primer els qui vol condemnar. Els àrabs potser tenen raó.

La Gran Bretanya es troba avui en una cruïlla decisiva de la seva història. Només pot vèncer-la, només pot superar-la, si precisament abandona tots aquests falsos prejudicis d'egoisme imperial i, bo i solucionant el dolor d'Europa, sap fondre's amb aquest continent i l'ajuda a trobar el camí que tots cerquem entre la fosca i el crim.

Anglaterra només té aquesta solució i era precisament aquesta que ens pensàvem que seguia. El poble britànic, ric en tradicions democràtiques i obreres, podria contribuir a donar-nos la llum que necessitem. Es únicament així que pot salvar-se.

Voldríem no haver-nos equivocat en confiar en ell. Voldríem que aquest discurs de Churchill fos un error, un desgraciat error, que no indica que Anglaterra intenta ressuscitar la vella política d'estira i arronsa que tan cara ha pagat ella i hem pagat tots.

Però si així fos – advertim-ho per endavant – es quedaria sola. I la solitud és terrible, sobretot en política.

Es la solitud la que ha engendrat l'odi i el menyspreu dels pobles envers el feixisme. I és això que avui destrueix Alemanya malgrat la seva victòria militar.

El governant britànic que per la seva política, suposadament realista i d'egoisme sagrat provoqués que la simpatia i l'amistat dels pobles d'Europa envers Anglaterra evolucionés cap a d'altres sentiments més indiferents, contrauria una greu responsabilitat i demostraria no haver comprès res de la realitat europea. Realitat que, malgrat tot, farà la seva ruta. Aquesta ruta comença a Estalingrad i que nosaltres ens pensàvem que es dibuixaria definitivament amb el desembarcament a l'Oest.

Europa necessita Anglaterra, però Anglaterra també necessita Europa. Que no oblidin això els obrers i els soldats britànics i que no ho oblidin tampoc els homes liberals d'Anglaterra. I sobretot, que ho recordin els seus governants.

I sàpiguen que Europa avui vol la Llibertat. Europa és avui la Llibertat. La llibertat sense distincions sofístiques entre els pobles, la forma interior dels quals no està al nivell dels conceptes britànics.

Quant a nosaltres, això és tot el que havíem de dir. Sabem molt bé que, des del punt de vista internacional, Franco i tot el feixisme estan definitivament condemnats, facin els equilibris que vulguin i es venguin les vegades que els plagui l'honor i la vergonya.

Al món n'hi ha que mantindran ben alta la torxa de la justícia si Anglaterra la deixa esllanguir a les seves mans. Tota la situació europea i mundial ens ho diu així.

Des del punt de vista interior, el règim està prou desfet. ¿I qui no comprèn que un règim que ha de viure només de seguretats externes, és ja vençut abans de començar la batalla?

Allò que donarà el nostre poble – en una Europa i en un món renovats – el dret de decidir sobre els seus propis destins, és el bloc compacte de tots els homes que estimin la llibertat, l'aliança més estreta, la unitat més indestructible entre tots nosaltres i la preparació constant per a l'acció que ben aviat començarà, per al sacrifici si cal.

Així ho fem des del primer dia, i ho repetim avui perquè ens ha semblat necessari fer-ho davant la desorientació que el discurs del senyor Churchill hagi pogut ocasionar. Que aquest discurs serveixi per a reforçar encara la nostra fe en nosaltres mateixos, car aquesta fe serà l'arma que emprarem per anorrear Franco i la Falange i que ens permetrà de col·laborar amb els altres pobles lliures en la tasca immensa d'edificar un món més just i més humà.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid