Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Burlant la voluntat popular

Article de Lluís Maria Xirinacs publicat al diari Mundo Diario, a la secció "Diario de un senador", el 13/08/1977. Article traduït i digitalitzat pel Centre d'Estudis Joan Bardina

28/07/2021 El fil roig
Hi ha polèmica sobre el sou dels parlamentaris. Uns tiren cap amunt, d'altres per sota. Curiosament, tiren cap amunt les esquerres i cap avall les dretes. Es barregen arguments d'austeritat. Cal donar exemple davant la conjuntura econòmica. Això per la dreta. Per l'esquerra, s'avisa que així només funcionaran els parlamentaris rics que tenen altres fonts de finançament.

Crec que cal alertar al poble desconcertat sobre el que s'amaga darrere d'aquesta baralla. En una democràcia liberal, com la que volem instaurar, el poble vota a uns parlamentaris que, per tant, passen a ser els dipositaris de la voluntat popular, és a dir, de la sobirania. Les Cambres legislatives tenen el suprem control de tota la realitat social. El poder executiu és nomenat pel legislatiu i ha d'actuar segons les pautes que el Parlament li marqui. El Parlament ha de tenir unes comissions que vigilin cadascun dels ministeris del Govern. I qualsevol parlamentari o comissió parlamentària té dret d'inspecció de com duu les seves tasques l'executiu.

Tot i això, l'executiu dels Estats moderns ha crescut desmesuradament. Els seus pressupostos són gegantins. Els parlaments van sent arraconats. Els seus pressupostos van sent retallats. Mentre un ministre disposa de centenars d'empleats i pot fer viatges per tot arreu, un parlamentari no disposa d'un trist despatx, no es pot pagar un secretari i amb prou feines es pot desplaçar del seu lloc de residència a Madrid per assistir a les sessions de les Corts.

Jo m'he promès no fer servir ni cinc cèntims de les meves percepcions com a senador per les meves necessitats o conveniències privades. Només ho empraré, quan ho cobri –encara no hem cobrat res–, en les despeses de la meva feina com a senador, però crec que, sempre amb comptes clars, correspon obrir l'aixeta al pressupost parlamentari i, en canvi, correspon a l'Administració l'estrènyer el seu cinturó quilomètric.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid