Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les commemoracions de la històrica “Assemblea de Catalunya”

Per Joan-Ramon Colomines-Companys (militant del FNC entre 1969 i 1976). Publica el bloc "Diari cívic"

17/08/2021 Memòria històrica

Aquest 2021 fa 50 anys que formalment es va constituir l’Assemblea de Catalunya.

Després d’haver llegit el que han escrit alguns becaris aquests dies a la nostra premsa sobre la temàtica, deixeu-me dir una obvietat, que l’Assemblea de Catalunya no és la que dirigeix avui la professora Elisenda Paluzie, l’anomenada Assemblea Nacional Catalana.

L’Assemblea de Catalunya -auto citant-me- “ ... fou una plataforma unitària antifranquista que agrupava diversos col·lectius ideològics organitzats com partits, sindicats, organitzacions professionals i moltes altres entitats; a més a nivell de tot Catalunya sigui per ciutats, comarques o agrupacions de comarques, s’havien creat diferents Assemblees Territorials...”.

[“La mirada independentista de l’Assemblea de Catalunya: unes vivències personalsRevista de Catalunya. volum 314 (2021)]. 

Si només fossin els becaris mal pagats i explotats que escriuen a la premsa, els que no sabessin explicar i situar l’Assemblea de Catalunya, jo ja signaria, però el problema és que els errors d’explicació sobre l’Assemblea de Catalunya venen del món acadèmic, del món dels partits -dels històrics com dels més actuals-, de les institucions amb les seves plataformes de “Memòria Democràtica” i d’un grup que s’ha professionalitzat a explicar que era això de la “lluita unitària antifranquista” i això ho fan fent-se passar per “independents”. El gran Pere Portabella i el gran Miquel Sellarès en son uns magnífics exemples.

D’entrada deixeu-me fer una prèvia: per a mi tothom sense exclusió, sigui dels meus o d’ideologies antagòniques a la meva, pel sol fet haver estat antifranquistes i a més actius antifranquistes, tenen el meu reconeixement i el meu respecte. Son gent honorable i valenta. Però això no vol dir que no els hi discuteixi les seves tesis polítiques i la desinformació que fan de la nostra història.

Jo soc el primer culpable: durant 50 anys no he escrit, ni conferenciat, ni una sola paraula sobre la lluita unitària antifranquista. Ja ho feien uns altres i no volia incidir en el testimoniatge, ni el memorialisme, perquè no em venia de gust i per explicar “batalletes” ja teníem els que han viscut durant anys de renda política a les costelles de la sempre vistosa “unitat antifranquista”.

I que ha passat durant aquest temps?

Doncs el de sempre, si tu no construeixes “el discurs” tal fan uns altres, i no sempre historiadors “professionals” son els que relaten els fets, sinó propagandistes orgànics molt efectius.

L’Assemblea de Catalunya és una de les aventures polítiques més mal explicades, distorsionades i manipulades que tenim de la nostra historia contemporània.

En el moment actual que l’esquerra catalana espanyolista està reinventant la seva història; que l’independentisme s’inventa també la seva història: sigui empetitint el llegat del patrimoni històric del FNC o inventant un antifranquisme d’una sola ERC que no va existir o l’actual autoanomenada “Esquerra Independentista” que intenta presentar de manera forçada la seva continuïtat històrica enllaçant amb l’independentisme marxista dels 60 com el PSAN; mentre funcionen intel·lectualment tots aquests mecanismes de distorsió, parlar de l’Assemblea de Catalunya és reproduir discussions passades que es varen produir al sí del propi organisme unitari, o presentar l’Assemblea de Catalunya segons la situació política actual. Mala peça al taler.

Sobre l’Assemblea de Catalunya hi ha “tesis doctorals”, com també hi ha del que en deien “tesines”, hi han treballs de recerca de graus i fins i tot de batxillers, hi ha publicats molts articles acadèmics, també n’hi ha de divulgació històrica en revistes especialitzades i en premsa, i òbviament hi ha un gran reguitzell d’articles d’opinió, de persones que vàrem participar directament a l’Assemblea i també hi ha articles de relators diem-ne “externs”.

I sobretot l’Assemblea té un llibre d’Antoni Batista i Josep Playà : “La Gran Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya” (Empúries: 1991) que diuem que és “la bíblia” del tema, de fet és el text que tothom pirateja quan no té res nou de recerca.

L’últim “pirata” ha estat Joan Safont a la Revista de Catalunya amb un article, que almenys diu on ho ha “copiat” tot. Ha copiat el “discurs” del PSUC, el discurs hegemònic de l’explicació de la “unitat antifranquista” i l’Assemblea de Catalunya. No cal dir que és un discurs esbiaixat.

El que és molt interessant és resseguir a la premsa catalana els articles d’opinió que es varen publicar en les commemoracions dels 5, 10, 25, 30 i 40 anys de l’Assemblea de Catalunya i descobrireu que alguns autors i autores, que el que deien un any commemoratiu, ho deien radicalment diferent en articles d’altres anys .

Per exemple: són una delícia els articles de Pilar Rahola i la replica d’Antoni Gutiérrez -el Guti- del PSUC, perquè la periodista elogiava l’Assemblea de Catalunya un any i en un altre article anys després, en deia pestes de l’Assemblea. El Guti li feia veure les seves contradiccions.

A mi que el PSUC ens ofereixi la història “a mida”, no em treu la son, a l’inrevés m’excita al debat, perquè és més que demostrat -i ells ho saben- que sense els independentistes del FNC no hi hagués hagut lluita unitària antifranquista com la que coneixem, amb comunistes inclosos.

El que també em rebenta és que presentin l’Assemblea de Catalunya com Disneyland.

Com aquells reportatges que algun cop, ens ha ofert TV3 de la mà de Francesc Escribano en la sèrie documental “Dies de transició”, on es primava l’espectacle sense situar bé el context polític de l’esdeveniment. En concret era sobre la detenció del 113 de l’Assemblea de Catalunya, emès l’any 2004 i que ja vaig criticar el seu moment.

Actualment podem trobar vídeos a Youtube on s’explica la sessió inaugural de l’Assemblea de Catalunya a base d’oferir-nos exclusivament els mecanismes del Servei de Seguretat que teníem. (“Semàfors humans” amb carpetes verdes tot continuava sense problemes / Si les carpetes haguessin estat vermelles volia dir policia a la vista i avortament de l’acte). És una manera entretinguda audio-visualment parlant, però els escrits -siguin acadèmics com periodístics o com guions visuals- no poden utilitzar com a recurs essencial per tirar endavant la història, només aquestes “logístiques”.

La historiografia orgànica hegemònica d’avui té el següent discurs, sobretot a algunes universitats públiques catalanes:

Pontifiquen: El PSUC era l’oposició real i operativa antifranquista a Catalunya, tota la resta seguíem al “partit” i érem els acompanyants “tontos-ùtils” d’una estratègia ben orquestrada pel PCE-PSUC. L’Assemblea de Catalunya entrava en tota aquesta lògica. I per explicar-ho ens diuen que la Tancada de l’Assemblea d’intel·lectual a Montserrat durant el Judici de Burgos en fou l’embrió de l’Assemblea. Que el Guti del PSUC n’és el “pare” de l’Assemblea i que en un mític restaurant de Barcelona el Guti i el socialista Quico Vila-Abadal varen escriure els punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya.

Aquesta llegenda urbana l’han escrit i repetit 50 anys i ara atents perquè veureu que escriuran aquest proper 7 de novembre, el dia de la sessió fundacional de l’Assemblea de Catalunya.

Mireu, l’Assemblea de Catalunya la va articular la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. A més la va tutelar. I sí l’historiador honest es deixes de propagandes i anés al arxius de la clandestinitat i llegís les Actes Internes de la Coordinadora veuria que ni “intel·lectuals”, ni “pare”, ni “restaurant”: molt abans, molt abans, hi ha documentació que avala la història real de la “unitat antifranquista” que fou l’Assemblea de Catalunya, inclosos els seus punts reivindicatius.

(Jo com a redactor de torn vaig escriure moltes Actes internes d’aquestes que cito -de la Coordinadora, de l’Assemblea i del Consell-. Algunes són “actes literals” redactades en primera persona i d’altres “actes resumides” redactades en tercera persona. Ara desconec qui les té guardades, encara que jo diria “segrestades”, perquè segur estant en arxius particulars i suposo d’algun partit, però falta catalogar-les i digitalitzar-les en obert).

Per cert, per acabar: l’Assemblea de Catalunya mai va pretendre ser una “conspiració” com s’ha escrit reiteradament, precisament volia ser tot el contrari: era voler sortir a la “superfície” i involucrar de manera senzilla i fàcil el màxim de sectors a la lluita antifranquista.

Joan-Ramon Colomines-Companys

 

 

(Joan-Ramon Colomines-Companysfou Secretari General del Front Nacional de Catalunya durant el franquisme i va participar en la lluita unitària a la Taula Rodona (1966-1973), a la Comissió d'Amnistia (1969), a la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969-1975), a l'Assemblea de Catalunya (1971-1977) i al Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1975-1977). I a l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals Catalans tancats a Montserrat pel Judici de Burgos (1970)).

 


 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid