Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un Aberri Eguna '80 amb Lluís M. Xirinacs i companys del BEAN

Article de Carles García Solé, independentista sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC

14/08/2021 Memòria històrica
Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA. Carles García Solé, sotmès a un consell de guerra amb petició de condemna a mort el 1972 per la seva militància al grup independentista FAC. Molts anys després, el 2001, va facilitar la reunió de Josep Lluís Cardo-Rovira amb dirigents d'ETA.

Vaig conéixer en Xirinacs a la presó Model l'any 1974, quan la caiguda dels 113 de la l'Assemblea. Vaig mantenir-hi poca relació, perquè el tenien a la infermeria en vaga de fam. La raó, no el deixaven expressar-se en català.

Quan vaig tornar de l'exili, a finals del 1977, l'anava a veure a les portes de la presó reclamant la sortida dels presos polítics. Anys després també a la plaça Sant Jaume amb les seves passejades, plaça amunt, plaça avall. A finals dels anys setanta ell em va proposar entrar en una llista electoral, el BEAN (Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional). Jo hi anava el cinquè de la llista. Aquella experiència va ser un fracàs, entre d'altres raons perquè també es presentaven una altra coalició, dita Nacionalistes d'Esquerra, sospitosament casual. Vam dividir el vot i ni un ni els altres vam treure els vots necessaris per obtenir representació al Parlament de Catalunya.

Quan vaig veure la precarietat de la candidatura per presentar-nos a les eleccions, perquè no hi havia diners ni mitjans per obtenir-ne, vaig proposar parlar amb la gent d'Herri Batasuna perquè ens ajudessin, i els bascos van acceptar la nostra petició. Després d'un viatge a Bilbao i d'acudir a la seu d'HB vam aconseguir que tota la propaganda del BEAN s'imprimís a les impremtes basques i gratuïtament. Fins aleshores les simpaties del BEAN erem més properes a Euskadiko Ezquerra, però després del fet que HB ens imprimís la propaganda la relació i les preferències van canviar.

Les eleccions al Parlament català van anar molt malament. També per a Nacionalistes d'Esquerra. De nou la divisió dels catalans ens portà al fracàs. Al BEAN es vivia una gran decepció i s'hi va proposar la dissolució. Per aixecar els ànims jo els vaig proposar de fer un viatge amb en Xirinacs per acudir a l'Aberri Eguna, que aquell any es feia a Pamplona. Es va acceptar la proposta i cinc persones, una d'elles en Xirinacs, vam assistir-hi en solidariat amb el poble basc i com agraïment per la impressió de la propaganda del BEAN.

Hi vam anar en tren. Hores de xarrameca, gran decepció pels resultats electorals, desconfiança amb Nacionalistes d'Esquerra que vam viure com una maniobra de distracció per dividir la societat catalana....

En un moment donat vaig demanar de deixar de parlar de Catalunya i que ens centréssim en el viatge i què anàvem a fer a l'Aberri Eguna. Jo tenia pistes que seria una convocatòria dura, mot dura. Espanya i una bona part dels navarresos veien amb molts mals ulls la celebració del dia de la pàtria basca. La nostra conversa va transcórrer parlant sobre els mitjans de seguretat personal davant una situació difícil. Jo anava donant consells, però allò que teníem més complicat era la presència del Xirinacs. Ell no passava desapercebut, pel físic i perquè era una persona pública, molt coneguda sobretot pel seu paper com a senador. L'única cosa que li vaig poder recomanar va ser, corre, corre sense parar i no miris enrere. I les seves paraules van ser, «No, jo no penso córrer!!»

Vam acordar que procuraríem anar sempre junts, no separar-nos per a res. Tot i això vam muntar una cita de seguretat. Havíem escollit un bar allunyat del barri de la Txantrea per retrobar-nos. Vam arribar caminant al barri, que es trobava ple de barricades, cotxes creuats, tota mena d'obstacles als carrers, molta gent rere les barricades. Nosaltres no coneixíem ningú, i havíem acudit a la celebració per lliure. Quan vam arribar a la primera línia de barricades, en aquell moment un gruix de molts antiavalots de la Guàrdia Civil carregava i disparava pots de fum i pilotes de goma.

Corríem, corríem enrere a buscar protecció de l'anterior barricada. En un moment determinat el company que tenia al costat de cop em deia: «Mira, mira el Xiri!» Xirinacs corria més que ningú. Ell tenia un avantatge que els altres no teníem, que eren les seves cames llargues. I va córrer.

Estàvem junts i bastant enrere, i de cop va aparèixer a pel costat un cotxe del qual entre altres coneguts d'Herri Batasuna va baixar en Telesforo Monzón, el qual jo ja el coneixia de les meves estades a Euskadi Nord. Li vaig presentar al Xirinacs ens van donar molt ànims, i van marxar. Vam torna a recuperar posicions. Els ànims de Monzón van fer-nos efecte. Tornàvem a estar en primera línia. I no només aixó, sinó que la gent perseguia els guardies civils llençant-los de tot. Poques vegades he vist com fugien com conills perseguits per la gent. I això que eren guàrdies civils, no Mossos!

Aquella batalla va durar tota la nit. De matinada i perseguits pels uniformats per aquells carrers del barri de la Txantrea, sense poder sortir perquè estàvem envoltats del tot, una dona ens va convidar a pujar a casa seva des del balcó, en un tercer pis. Havia deixat la porta de l'escala oberta. Allà vam passar la resta de la nit. No coneixíem de res aquella persona. Quan vam arribar a Barcelona us podeu imaginar la conyeta amb en Xiri: «Jo no penso córrer!!»

Passa't un temps d'aquell episodi, això no ho he explicat pràcticament mai a ningú, em vaig trobar amb en Xirinacs en un bar en l'estació de tren de Sants, per explica-li un pla per organitzar un nou moviment armat en Catalunya i si podríem comptar amb ell amb el tema ideològic. Mireu la profunditat de la seva resposta: "Qui millor que un pacifista com jo, per justificar-ho!"

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid