Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La utilitat del vot inútil

Article de Manuel de Pedrolo publicat al diari AVUI el 28/2/1979

21/03/2021 El fil roig

Si fa no fa com es va fer durant la campanya electoral que precedí la consulta del 15 de juny, també ara se'ns ha recordat abundantment que hi ha un vot útil i un vot inútil, segons es concentri o es dispersi, i ben segur estic que entre els lectors no falten aquells que, havent expressat davant d'amics o coneguts llur intenció, o potser caldria dir llur temptació, de votar els homes que presenta alguna coalició o algun par- tit minoritaris i relativament poc coneguts, s'ha vist sotmès a un eloqüent atac argumental darrera el qual també hi ha això: si volem fer feina pràctica, cal renunciar a posicions radicals, defensades per grups amb poca capacitat d'acció (llegiu maniobra) política, per tal d'afavorir aquells partits que, si bé en el fons es fan els mateixos plantejaments o persegueixen una finalitat idèntica o molt semblant, tenen l'encert o la mà esquerra d'adoptar una posició més conllevant, més realista, i compten, d'altra banda, amb un nombre més elevat de militants i seguidors, com ho demostren, diran ara, els resultats de les eleccions anteriors. Refusar el vot a aquests partits per donar-lo a formacions més «agressives», equival a afeblir les possibilitats de govern o d'influència dels grups amb una bona «implantació popular» i, doncs, a fer el joc de les forces polítiques de la vorera d'enfront. Així, si som gent d'esquerra, amb idees socialistes o simple- ment socialitzants, no podem cometre l'error de dividir els nostres esforços, car això significaria exposar-nos a retallar la quota de representants a les Corts dels partits grans i aglutinadors sense beneficiar els partits petits que, sigui com sigui, tampoc no han de treure cap diputat, cap senador i, si el treien, faria més nosa que servei.

D'aquesta manera tan senzilla les formacions polítiques «importants» condemnen no tan sols el vot anomenat inútil, sinó l'existència dels par- tits que ens el demanen, puix que aquests partits, com qualsevol altre, existeixen precisament amb la intenció d'assolir posicions de govern des de les quals desenvolupar un programa polític que donarà una altra orientació a la societat i, si són independentistes, de promoure definitivament l'autogovern de cadascuna de les nacions incloses en l'actual Estat espanyol. Els partits grans ho saben perfectament, però procedeixen com si ho ignoressin. Toleren els grups radicals mentre es redueixen a colletes inoperatives, sense incidència de cap mena, però els neguen el pa i la sal de seguida que, sovint traient forces de flaquesa, intervenen activament en la pugna política i tenen el valor de presentar candidatures. Contra aquests grups no hi combaten com ho fan contra d'altres formacions d'una importància numèrica aproximada, de les quals discuteixen, naturalment, i de vegades amb prou agror, la posició política, els projectes de govern, el model de societat que tenen en perspectiva, sense per això deixar de considerar-les antagonistes vàlids, amb tants drets com ells a sol·licitar el vot del poble; més que combatre aquests grups acusats de disgregadors, proven de desacreditar-los amb la teoria del vot inútil.

Caldria que ens adonéssim, ara que un cop més tenim ocasió de rectificar, que, quan cedim a una argumentació d'aquesta mena, contribuïm a prolongar la marginació dels partits radicals i els privem de convertir-se, en un futur més o menys pròxim, en grups puixants. No oblidem que a l'origen dels grans moviments de transformació social hi ha hagut sempre un nucli reduït que els contemporanis podien considerar «testimonial». I ho hauria restat sempre si s'hagués imposat l'equivalent de la teoria del vot inútil, o sigui, la idea que, dintre d'un impuls renovador, calia protegir les forces més moderades si es volia aconseguir alguna cosa. El fet és que, cada vegada que per por de donar un avantatge a l'adversari manifest neguem el nostre vot a aquells que no tenen «cap possibilitat», caiem en l'error de creure que els jocs són fets per sempre, que mai no hi haurà cap més repartiment o distribució de cartes i que les úniques alternatives són les que ens ofereixen els partits que ara dominen el terreny polític. Som nosaltres, més i tot que ells, qui els treu aquesta possibilitat d'obrar si els estalviem el nostre vot amb l'excusa que mai no podran fer res. I no podran, ben cert, mentre votem aquells que «s'hi atansen més» i que, de moment, tenen més gent a llur darrera. Creix tan sols allò que és objecte de la nostra cura, no allò que negligim perquè és petit o fins i tot raquític. Es farà gran si ens en preocupem.

El vot inútil d'avui pot ésser el vot útil de demà si, en lloc de girar-nos d'esquena als moviments minoritaris i sense diners per a emprendre grans campanyes electorals, els donem el nostre suport i fem confiança ais homes que presenten. A les terres catalanes hi ha molts vots «desviats» per la propaganda dels partits dominants que, si anessin on haurien d'anar, potser ens donarien una sorpresa. Una sorpresa petita, si voleu, però suficient per a animar d'altres electors indecisos, encara convençuts, potser, que «la prudència mata la caça», quan de fet s'exposa a deixar-la escapar.

Pensem també que els partits vençedors en la passada contesa i els que els feien la competència de molt a prop conreen actituds immobilitzadores en la mesura que somnien en bipartidismes o s'hi conformen amb el pensament que més val alternar en l'exercici del poder que no pas no tenir-lo mai. Dos partits que es van rellevant més o menys periòdicament poden partir de posicions ben oposades, però gairebé és inevitable que, a la pràctica, acabin assemblant-se. No es poden canviar les estructures d'un país cada quatre anys, segons gover- nin els actuals «conservadors» o els actuals «progressistes». Seria ei caos i, per tant, cal que els partits que s'alternen arribin a un grau de col·laboració suficient perquè mai no es toqui res en profunditat i sigui respectat un statu quo que, a tot estirar, es modificarà molt lentament i potser no sempre d'acord amb uns criteris autènticament superadors. Cal que especial- ment els catalans ho tinguem molt en compte a l'hora d'atansar-nos a les urnes. Seria ben trist que la «utilitat» del vot es traduís en un fre a les reivindicacions que el nostre país té plantejades o, pitjor, en una aturada que ho deixaria tot tal com està durant un grapat d'anys.

Tots sabem, i jo mateix ho he dit a la meva manera, que entre el partit que enganxa cartells a les parets a les vigílies d'unes eleccions i el partit que triomfa hi poden haver notables diferències. Més hi serien si dos partits, mestres del terreny o sense gaire competència, convenien un modus vivendi que, potser sense satisfer ni l'un ni l'altre, els permetria de durar en perjudici de tots. Ja hem fet la prova del consens i no cal pas que li donem més facilitats de funcionar o d'institucionalitzar-se. Si volem una societat nova, cal que adoptem una actitud nova, i aquesta podria començar al moment de dipositar el nostre vot o, més ben dit, ai moment de renunciar a la rutina a què ens conviden tants eslògans contradictoris, incoherents i sense imaginació.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid