El passat 19 de desembre l’ANC va convocar concentracions antirepressives a diferents poblacions dels Països Catalans que, simultàniament, també van tenir lloc a Euskal Herria.
L’objectiu comú: denunciar i evidenciar la deriva repressiva de l’Estat espanyol. En el cas català per fer visible la causa general contra l’independentisme que, a més dels presos i exiliats polítics, ja gairebé afecta a 3.000 persones; i en el cas basc per rebutjar la persecució contra Arnaldo Otegi i la direcció de l’esquerra abertzale, que tornen a estar en el punt de mira de la judicatura espanyola, tot i que el TEDH posés en doina l’Estat espanyol per les irregularitats del cas Beteragune, amb la qual cosa es posa de manifest que hi ha una clara voluntat d’escarni i d’avís d’allò que pensen fer si prosperen les demandes interposades pels presos polítics catalans davant les instàncies europees.
En aquest context repressiu, resulta incomprensible la condescendència d’alguns actors independentistes envers el govern de PSOE-Podemos. Obviar la naturalesa imperialista de l’Estat espanyol no fa altra cosa que perpetuar i agreujar l’ocupació militar, el control ideològic, la substitució lingüística i cultural i l’espoliació econòmica que patim els Països Catalans.
La repressió contra l’independentisme català no és una anècdota o una mera disfunció en el funcionament democràtic dels òrgans de l’Estat espanyol. No és una poma podrida. No és la dreta. La repressió és una raó d’Estat i, ben mirat, la història ens ensenya que Espanya és un estat que sempre s’ha construït a costa de les nacions que oprimeix.
Per tant, la repressió no cessarà fins que siguem una nació lliure. La resposta a la repressió que patim com a independentistes només es pot plantejar en termes d’independència o mort de la nació.
En aquest sentit, seria incomprensible que hom plantegi l’amnistia en base a la renúncia de l’objectiu polític pel qual som represaliats.
Certament, la reivindicació de l’amnistia pot ser un bon motiu perquè l’independentisme recuperi el tremp, però serà difícil que això s’esdevingui amb l’actual divisió partidista, motivada per interessos electorals espuris, i mentre la Generalitat de Catalunya, en mans d’ERC i JxCat, no es retiri com a acusació en les múltiples causes obertes arran de les mobilitzacions independentistes dels últims anys.
Tinguem-ho clar, el govern de PSOE-Podemos mai aprovarà cap amnistia que posi en qüestió els interessos de l’Estat espanyol, i per això ells aposten per la via dels indults i de les reformes legals.
Finalment i a mode de conclusió convé recuperar alguna de les idees força que plantejava en Xavier Romeu, que va ser un destacat lingüista, escriptor i polític independentista de la generació dels 70, en l’article “El Cambio ataca de nou” (Lluita, núm. 101, juny de 1983) quan afirmava el següent:
“la resposta a cada increment de l'activitat opressora, ha de continuar sent la mateixa: l'enfrontament del poble treballador català a l'estat capitalista espanyol i al seu imperialisme. Amb totes les forces i amb totes les armes."
