Aprofito la data del 14 d’abril per reflexionar i intentar determinar què hi ha de cert en l’axioma historiogràfic que afirma que l’autogovern català sempre és el resultat d’un marc espanyol democràtic. No en va, aquesta afirmació és emprada de forma habitual per alguns sectors de l’esquerra sucursalista contraris a la independència, que, recorren a una interpretació simplista de la instauració de la Segona República espanyola i del procés de la Transició postfranquista que resolen amb l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978.
La versió positiva i candorosa d’aquest plantejament situa l’autogovern català com a un element indestriable de la democràcia espanyola, tal com per exemple s’argumenta a l’exposició “Les opcions del 1978: nacionalitats i regions”, comissariada per Josep M. Muñoz, director de L’Avenç:
“A l’Espanya contemporània, la recuperació de la democràcia ha anat sempre associada al reconeixement de l’autogovern per a Catalunya i el País Basc: així havia estat el 1931, amb la República, i així va ser el 1978, quan la transició democràtica va posar fi a la dictadura franquista.”
En aquest relat hi ha dues certeses irrebatibles:
1a. Tant la Dictadura de Primo de Rivera com la Dictadura franquista es van fonamentar en la negació de l’existència de Catalunya com a subjecte polític. Llevat que hom plantegés la independència (opció clarament residual en ambdós períodes), el reconeixement dels drets nacionals de Catalunya només es podria plantejar en un marc espanyol democràtic.
2a. Conseqüentment, al llarg del segle XX, el nacionalisme català o catalanisme polític, de forma majoritària, va apostar per la democratització i/o modernització de l’Estat espanyol per aconseguir l’encaix polític de la realitat nacional catalana.
Ara bé, quan hom afirma que la condició prèvia indispensable de l’autonomia política de Catalunya és l’existència d’un sistema polític democràtic espanyol em temo que en realitat està fent simplificació dels fets històrics amb una clara intencionalitat política. Aquest pensament desplaça el focus d’atenció fora de la realitat social catalana i encobreix o minimitza el protagonisme de les lluites del poble català pels drets nacionals i les llibertats democràtiques.
Precisament, quant a l’autonomia política assolida el 1931, cal tenir en compte que va ser el resultat d’un llarg procés d’acumulació de forces i que es va descabdellar, sobretot, a partir de l’acte de sobirania protagonitzat per Francesc Macià, sense el qual tot el que podem fer són conjectures històriques. Si Catalunya va esgarrapar quotes d’autogovern va ser indiscutiblement gràcies a una correlació de forces favorable i a l’acció dels fets consumats de Macià, que va ser qui va forçar el govern provisional de la Segona República espanyola a moure fitxa. De fet, aquest va ser un moviment forçat i molt criticat per una part important de les esquerres i de la intel·lectualitat espanyoles, fins al punt que un cop apaivagat el perill d’una deriva federalitzant o de la separació de Catalunya, van eternitzar el debat estatutari i només van aprovar l’Estatut d’Autonomia, el setembre de 1932, davant l’intent fallit de cop d’estat del general Sanjurjo. D’altra banda, convé no oblidar que aquest mateix règim republicà va ser el que va suspendre l’autonomia catalana i va empresonar el govern de Catalunya arran dels Fets d’octubre de 1934 o el que després dels Fets de Maig de 1937 va sostreure les competències les competències de la Generalitat en matèria de Defensa, Ordre Públic, Indústries de Guerra o proveïments. Ambdós exemples basten per demostrar que l’autogovern català sempre ha estat interpretat pels diferents règims espanyols democràtics, ja fossin monàrquics o republicans, tant de dretes com d’esquerres, com una mera concessió de gràcia, rescindible tan bon punt “els catalans fan coses”.
De manera semblant, cal tenir en compte que la restitució de la Generalitat de l’any 1977 és prèvia a la Constitució espanyola de 1978 i, per tant, no va ser el resultat d’un marc espanyol democràtic sinó del col·lapse del franquisme a Catalunya, derrotat de forma clamorosa a les urnes el juny de 1977 i desbordat al carrer amb les mobilitzacions liderades per l’Assemblea de Catalunya. Històricament, penso que aquesta seqüència dels fets és important. Òbviament, el poder de la Generalitat restituïda era ínfim i a més les opcions polítiques majoritàries descartaven, aleshores, la independència, la qual cosa va permetre que el reformisme espanyol pogués encaixar, sense problemes, Catalunya dins del trencaclosques del “Cafè para todos”.
No obstant això, els fets de 2017, dels quals ja en comencem a tenir una certa perspectiva temporal, van tornar a demostrar que a l’Estat espanyol les garanties democràtiques es desdibuixen quan es tracta de l’autogovern català.
Per tant, penso que cal qüestionar la tesi historiogràfica i política del lligam indestriable entre la democràcia espanyola i l’autogovern català. Ja que la història ens demostra que la lògica espanyola no respon a criteris democràtics quan es tracta de respectar els drets nacionals o simplement la voluntat majoritària del poble de Catalunya.
