Estem assistint a un ràpid retrocés de l’ús social del català, combinat amb constants atacs a la unitat de la llengua i amb una progressiva degradació de l’idioma. Aquests factors objectius són preocupants perquè soscaven la possibilitat que els Països Catalans puguin normalitzar la llengua pròpia: el català.
A poc a poc, l’independentisme, que en els últims anys ha postergat el debat sobre la llengua per tal d’afavorir una eventual majoria social en un referèndum d’autodeterminació, comença a reaccionar en defensa del català i del seu ús social. En aquest sentit cal situar la campanya “Construïm futur: fem-ho en català!” impulsada per Jovent Republicà que es proposa defensar i promoure el català entre els joves enfront de les normes d’ús imperants i de la ideologia monolingüe dels estats espanyol, francès i italià. La iniciativa de Jovent Republicà és positiva perquè recupera la llengua com a un eix vertebrador dels Països Catalans, incloent l’Alguer. Ara bé, aquesta campanya no assenyala pautes d’actuació més enllà d’una genèrica apel·lació a les “responsabilitats amb el català” per part de les institucions, que topa amb el fet que moltes d’aquestes estan governades, justament, pel partit al qual estan adscrits aquests joves: ERC.
Justament, la crítica a l’acció covarda, antiquada i poc innovadora de les polítiques lingüístiques autonòmiques, ha estat un dels eixos de la campanya “Parla com vulguis, però no deixis de fer-ho en català”, impulsada per Poble Lliure i La Forja. Aquesta campanya ha recuperat el concepte de llengua nacional i ha argumentat la necessitat de disposar d’un estat propi per emparar la normalització del català. A més de plantar cara a les polítiques lingüicides dels estats espanyol i francès i apel·lar a la fidelitat lingüística dels catalanoparlants, sobretot amb les persones nouvingudes, la campanya d’aquestes dues organitzacions vinculades a la CUP ha posat en el punt de mira la desídia de les institucions autonòmiques, que han incomplert de forma reiterada les pròpies normatives lingüístiques, tal com ha denunciat fa poc la Plataforma per la Llengua, en relació amb els apartats lingüístics de la Llei del Codi de Consum de Catalunya o de la Llei del Cinema.
Sense una clara voluntat d’exigir un requisit lingüístic a treballadors i empreses, i sense cap voluntat d’aplicar els règims sancionadors ja previstos, les lleis són lletra morta i el nostre idioma esdevé, en el millor dels casos, una anècdota.
Per tant, si de debò volem viure plenament en català, cal pressionar perquè les organitzacions polítiques independentistes adoptin un discurs combatiu i rupturista en relació amb la llengua. Això vol dir que quan governin, sigui en l’àmbit que sigui, han d’assumir les responsabilitats i els costos que implica ésser coherents amb el propòsit de normalitzar l’ús del català en tots els àmbits.
Cal, doncs, celebrar que Jovent Republicà, Poble Lliure i La Forja, hagin desplegat sengles campanyes sobre el català en un moment en què l’independentisme es troba desorientat i en què caldrà redefinir un full de ruta on la llengua catalana deixi de ser tractada com a un element secundari en el procés d’alliberament nacional.
