La fotoperiodista terrassenca Mireia Comas ha estat absolta de les acusacions d’atac l’autoritat mentre exercia l’ofici durant un intent de desallotjament a la cocapital vallesana. La veïna que ocupava el pis ha estat multada.
No és la primera vegada que la Mireia ha estat als jutjats i comissaries per acusacions vàries mentre cobria accions policials contra mobilitzacions, desnonaments i altres manifestacions públiques. Recentment va ser la persecució de joves migrants que ocupaven una nau industrial abandonada a Terrassa i que, finalment, segurament gràcies a la difusió de la notícia, estan en un pis de gestió municipal.
Res massa de nou, malauradament, ni aquí (com documenta aquest Observatori, entre altres) ni enlloc al món. Però l’increment de les accions policials contra les mobilitzacions i, concretament, contra les periodistes i, més encara, les professionals de la imatge és evident. Així, per exemple, la duresa i violència de la repressió contra manifestants pacífics durant les jornades del Procés, que van marcar una fita.
Aquest augment o escalada cal inscriure’l en un procés que ve de més lluny i que no es limita al recurs de més força i violència per reprimir les mobilitzacions socials, sinó que forma part d’un procés de retallades i limitacions de les llibertats i els drets polítics i socials. En aquest procés, va marcar un punt de clímax la dita llei mordassa, proposada pel govern del PP el 2012 (en els moments en què la crisi financera i immobiliària feia més estralls) i aprovada només amb els vots dels seus diputats i diputades l’any 2015.
Aquesta crisi, aquí, no és només un fet contemporani a l’augment de les polítiques repressives, de limitacions de llibertats i per intentar fer callar els mitjans. Ni aquí ni arreu del món. L’esclat de les bombolles financeres i immobiliàries posa fi al somni de la suposadament feliç victòria del capitalisme i la seva globalització. Els moviments socials, arreu del món –primaveres àrabs, 15M, Occupy i altres…–, vam mostrar programes i força.
Parlem, per tant, d’un fenomen global. A França, que no és només un país veí, és també una potència del G7 i una democràcia consolidada (sempre parcialment, clar; no es poden oblidar tots els dominis colonials i postcolonials encara vius, i altres xacres poc democràtiques i respectuoses dels drets humans i col·lectius), «la brutal violència policial d’aquest govern [Macron] no té precedents des de 1961», apunten Sonia Herzbrun-Dayan, Eleni Varikas i Michael Löwy, director emèrit de recerques al CNRS, en un blog de Médiapart. I la versió francesa de la citada Llei Mordassa, que el govern ja tenia preparada per aprovar-la a l’Assemblea Nacional, ha estat aparcada de moment, davant les protestes i l’evidència de la gravetat d’algunes de les darreres accions policials.
Tot plegat, semblar tornar a agafar embranzida aquell tristament famós «Dispareu primer!», i no sempre de manera massa continguda o prudent, si això pogués ser… No sembla exagerat veure en tots aquests moviments una mena de «guerra preventiva» contra qui és assenyalat, no ja com a opositor al poder o l’status quo, sinó com a «pertorbador social» o «enemic de la Constitució», entre altres epítets.
Entre aquests «enemics», a més de les activistes i militants dels moviments socials, sempre cal posar molta atenció a les periodistes. Els mapes de Mèdia.Cat en deixen constància. El nom de la Mireia Comas, entre altres, ha esdevingut protagonista de la crònica policial i judicial.
En el context de la pandèmia que patim, tal com mostren ja nombroses investigacions i recerques, tot apunta a un creixement i enfortiment dels mecanismes de control social, a més retallades de drets i llibertats personals col·lectives. Avui, de fet, sembla clar que les noves tecnologies que, en teoria, podien alliberar-nos de tantes penes estan servint per tot el contrari, contribuint sense límits a la precarització de les nostres vides.
Clar que hi ha espais i forces per continuar lluitant i vèncer. Gràcies, Mireia!
