Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els obrers i els problemes nacionalitaris

Article d'Àngel Estivill, militant d'Estat Català i del BOC, publicat a L'Hora núm. 16, de l'11/8/1934

12/10/2020 El fil roig

[Uns comentaris a l'interviu amb A. Kumar]

Les paraules d'A. Kumar, l'estudiant marxista hindú, ens han donat, a grans trets, un panorama social i polític de l'Índia. Hem pogut observar, a través de l'interviu, les semblances, força remarcables, que hi ha entre el fet nacionalista hindú i el català i, encara més, la gran semblança amb el fet social d'un i altre país. Malgrat que aquests paral·lels eren ben remarcats al llarg de la conversa, no podem estar-nos, avui, de fer-hi unes quantes consideracions al marge.

Allò que més sobta és el fracàs, puix que de fracàs pot parlar-se en aquesta avinentesa, del moviment comunista oficial.

Per què ha fracassat la Internacional a l'Índia?

Per què ha fracassat a Espanya i més concretament a Catalunya?

L'alliberament nacional és una important faceta de la revolució democràtica. Potser la que voreja més els postulats estrictes del socialisme; però no és pas l'única força, ni de bon tros, d'aquesta revolució. El fracàs, doncs, és un complex de causes. És la total incomprensió davant tots els anhels democràtics de la massa popular.

En efecte. No costa gaire de recordar-se de l'actuació dels comunistes oficials a Ibèria, durant el període 30-31, quan en plena febre, en plena psicosi liberal i antidictatorial de les masses populars, sortien dient que el caràcter de la Revolució espanyola havia ultrapassat les fronteres democràtiques i era totalment socialista. Fruit d'aquesta concepció fou el llançament al carrer, com qui llença un fetus, d'aquella consigna de “Dictadura del Proletariat” que tingué la meravellosa virtut de fer antipàtic a les masses tot allò que de prop o de lluny feia olor de comunisme. Recordem també els cèlebres “Soviets”, en nom dels quals es demanava el Poder i que encara s'han d'engendrar a Ibèria en tant que Soviets estrictes.

I aquesta antipatia no es demostrava solament en les capes agràries, tan vastes a Espanya, sinó en el cor mateix de Barcelona. Ens recordem bé de com reberen les masses enardides les banderes roges quan hom les féu onejar a la Rambla i al Paral·lel, i quin to tenia, als llavis de la multitud, la frase despectiva: “Són comunistes!”.

Quant al fet nacionalista, la Internacional, durant els temps de la dictadura i després del 14 d'abril, no s'ha diferenciat gaire, en la seva concepció, de la que han mantingut, amb massa orbesa malauradament per a ells, els anarquistes de la F.A.I., o els sindicalistes, o el mateix partit Socialista. Ben cert que aquests últims temps s'ha rectificat.

Però deia A. Kumar, amb molta raó, que aquestes posicions, aquestes consignes, han de tenir la propietat de no tenir regust de cosa compromissària, ni de pura tàctica oportunista. I, malauradament, tenim sospites vehements, encara, de la sinceritat i del dinamisme intern d'aquestes posicions ultranceres de darrera hora.

Cal remarcar aquesta dos paràgrafs d'A. Kumar. Li preguntàrem nosaltres quina era la posició del grup Man Roy davant el Congrés, i ens constestà:

“Nosaltres ens sostinguérem al Congrés en una posició aferrissada esperant que el procés de descomposició s'accelerés i amb la intenció de recollir-ne les masses. Aquesta tàctica i una posició oberta i revolucionàriament dúctil enfront del moviment nacionalista que nosaltres lligàverm amb les consignes proletàries, ens valgué un prestigi i una influència considerables que avui es mantenen íntegres en plena clandestinitat i sense mitjans de propaganda, amb tot el pes d'una repressió brutal”.

I en preguntar-li quins havien estat els errors del Partit Comunista Oficial responia:

“El primer de tots el de sobrevalorar la pròpia força i creure que el Partit Comunista, en les circumstàncies actuals, es basta per si sol, fent abstracció de totes les altres forces populars que fan en aquesta fase històrica un paper més o menys revolucionari, per encarrilar, dirigir i portar a terme una revolució social a l'Indostan. I, segonament, com a derivatiu d'això, subvalorar el paper dels camperols, de la massa petitburgesa revolucionària i per sobre de tot el fet nacional. I per acabar de complicar aquest error un extremisme –un sectarisme, més ben dit– de caire industrialer ha sobrevalorat el paper de l'obrer industrial, com si actués en un país 100 per 100 industrial, i amb una evolució capitalista estricta”.

Exactament igual que Ibèria! “El Partido de la Revolución” és igual a l'Índia, que a Xina, que a Catalunya. El sectarisme li ha anat corsecant totes les posicions. No ha evolucionat fins que els fets, “els fets tossuts” de què parlava Lenin, no li han demostrat que la revolució és quelcom més complet que un putsch qualsevol i que els dogmes i les veritats inabordables queden bé dins els sistemes, tancats i barrats, de les religions, però que són criminals quan s'apliquen a la ciència social. El marxisme és i serà, afortunadament, un mètode d'investigació i d'anàlisi històrica, i és precisament la primera anàlisi que un marxista fa, quan esdevé marxista, que li demostra que no és la consciència dels homes la que determina la realitat, sinó que la realitat és la que determina llur consciència. I aquesta primera anàlisi, aquest “primer exercici de l'alumne marxista”, li diu també que la manera de producció de la vida material constitueix l'estructura econòmica de la societat i que és damunt aquesta estructura que descansen totes les altres superestructures jurídiques, polítiques i de consciència humana.

Anàlisi dels fets, ductilitat davant les realitats, tàctica i estratègia, això és el que ha mancat fins ara als Partits adscrits a la Tercera Internacional. En comptes d'avançar-se als fets mitjançant el mètode analític, han estat els fets consumats els que han fet rectificar les accions dels partits, i d'ací n'han provingut llur esterilitat i llur impotència.

Els grans fets socials, les grans onades de la història humana, tenen sempre un principi i una orientació vers un fi d'equilibri, determinat per canvis en l'estructura econòmica. Res no s'aparta al món d'aquest principi distintiu de la vida, que és l'evolució. Allò estàtic no existeix en res que s'enquadri en el pla dels dominis biològics. Ni el nacionalisme. Ni l'amor. Ni l'Art, ni la Cultura. Ni totes les conquestes de la civilització que Marx i Engels destrien com a passos fets per l'home en el camí lluminós que l'allunya de l'animalitat.

Els nacionalismes minoritaris i anticolonialistes, que considerats en abstracte són sempre progressius, puix que s'inicien en un principi alliberador d'una col·lectivitat ben definida absorbida per una altra de més potent en mitjans aliens a la personalitat estricta, tenen, en llur gran majoria, una fase inicial, que mesurada en raó dels fenòmens que engendra en la vida social són reaccionaris. A Catalunya podem dir que aquesta fase, iniciada pel principi alliberador de la determinació de la personalitat lingüística i psicològica, són (perquè se n'aprofita la burgesia) els 33 anys de catalanisme lliguer.

Tenen després una fase democràtica d'evolució. El principi alliberador que ha estat burlat i vexat passa a mans de les forces democràtiques (l'Esquerra en el nostre cas), quan la Revolució Democràtica fa acte de presència en l'escenari de les realitats i dels conflictes socials. Ve després la fase socialista, definitiva, de finalitat. El principi alliberador, burlat novament, i vexat de nou, passa a mans del proletariat, que li donarà força efectiva, quan la Revolució Socialista es presenta a recitar el seu paper en aquest drama sublim de les lluites socials.

Això és el que no ha sabut comprendre la Internacional i que cal que comprenguin tots els partits proletaris del món.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid