Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Dictadura judicial
13/09/2020 Carles Bonaventura

Ja fa anys que sentim a parlar de la politització de la justícia espanyola o de la judicialització de la política espanyola. No sé si va ser primer l’ou o la gallina... Però queda clar que, en tot el que fa referència als drets del poble català, els contenciosos ja no es vehiculen per la via política, a través d’una negociació entre el govern de la Generalitat i el de l’Estat, per exemple, sinó que acaben sempre davant d’un tribunal espanyol. Tota llei d’alt contingut social o nacional acaba sempre al Constitucional, que la suspèn; qualsevol iniciativa empresa per la classe política catalana o per la societat civil del nostre país, si té connotacions sobiranistes, té tots els números d’acabar davant d’un jutjat; qualsevol tall de carretera, concentració, protesta, mobilització... No és només que els tribunals espanyols s’hagin convertit en una nova cambra política de l’Estat per tombar tot allò que aproven les institucions catalanes, les quals –no ho oblidem– són producte de la voluntat popular de la ciutadania del nostre país expressada a les urnes, a diferència dels jutges que integren la judicatura, nomenats a dit a través d’uns procediments que tenen molt poc de democràtics, sinó que la justícia espanyola –una justícia constitucional que no va trencar mai amb la justícia franquista–  s’ha convertit en colonial a Catalunya i, per extensió, a la resta dels Països Catalans. Per què? Doncs perquè imposa la legalitat espanyola a uns ciutadans que, democràticament i al seu territori, voten coses absolutament diferents.

Atenent als fets i tenint en compte tot el que ha passat els últims anys, sobretot després de l’1 d’octubre del 2017, podem donar tota la raó a l’advocat Gonzalo Boye, que va dir ja fa temps que no era ben bé que la justícia espanyola estigués condicionada pel poder polític, sinó que havia arribat un moment en què el poder judicial espanyol actuava pel seu compte i que s’havia autoimposat la missió de salvar la unitat d’Espanya a qualsevol preu, sense retre comptes a ningú, pervertint i manipulant totes les lleis que calgués per actuar amb tota la duresa que fes falta contra aquells que s’havien atrevit a plantar cara al règim del 78 i havien estat a punt de portar Catalunya a la independència contra un Estat que en alguns moments va quedat totalment desbordat. I, per a aquesta sacrosanta missió, l’alta judicatura té la benedicció de tots els poders de l’Estat: el rei, els militars, els lobbies econòmics i mediàtics... I el poder polític espanyol, allò que voten els ciutadans espanyols, queda absolutament en un segon terme. És a dir, vivim en una dictadura judicial –que en el nostre cas ens aplica la justícia de l’enemic–, l’actuació de la qual ja no és producte, necessàriament, de la voluntat popular de la ciutadania espanyola, sinó dels interessos més foscos de les clavegueres de l’Estat, del deep state.

I arribats aquí cal tenir en compte un parell de coses. En primer lloc, recordar que la democràcia no se sustenta en el compliment de la legalitat –com ens diuen des de les espanyes–; les dictadures també tenen una legalitat, i no per això esdevenen democràcies. Per molt que els mitjans de repressió de la dictadura franquista vetllessin pel compliment d’aquella legalitat, aquell règim continuava sent una dictadura. La democràcia es fonamenta en el fet que la legalitat estigui basada en la voluntat de la població expressada lliurement a les urnes, una població que vota uns representants a unes cambres, els quals aproven unes lleis democràtiques i justes, i que després no són impugnades o suspeses per uns tribunals que en fan una interpretació ultraconservadora i reaccionària prenent com a base uns criteris que de democràtics precisament en tenen molt poc. En segon lloc, cal tenir en compte que el que opini o voti la majoria de la població espanyola no necessàriament es correspon amb el que opini o voti la majoria de la població catalana. Què fem en aquestes casos? L’Estat espanyol ho té molt clar: “Que es fotin, els catalans, aquí mana Espanya!”. Què fem, doncs, quan, en tot el que fa referència al procés independentista, una immensa majoria dels ciutadans espanyols defensen que el poble català no té dret a decidir el seu futur i una també immensa majoria dels ciutadans catalans consideren que sí? En aquest cas, la voluntat popular catalana no es correspondria amb les lleis espanyoles sorgides de la voluntat espanyola expressada a les urnes, cosa que comportaria que els seus representats a les cambres espanyoles aprovessin unes lleis que el govern de l’Estat executaria i que els tribunals espanyols imposarien en cas que el poble català es negués a complir-les. Què tindríem aleshores a la pràctica? Una legalitat espanyola imposada contra la voluntat d’una minoria nacional, la catalana, que, si tingués sobirania per aprovar la seva pròpia legalitat, aquesta seria molt diferent de la que li imposa, per llei i per força, l’Estat dominant. És a dir, ras i curt, estaríem parlant d’una situació de colonialisme, no com les del segle XIX o XX; però, al cap i a la fi, colonialisme, perquè un estat opressor imposa la seva autoritat contra la voluntat majoritària d’una minoria nacional, que a més és espoliada econòmicament i minoritzada lingüísticament i culturalment. En conseqüència, no podem dir que a la nació catalana, malgrat l’aparença democràtica, es visqui en una democràcia plena, més aviat en una situació de sotmetiment polític, cultural i nacional.

En aquestes condicions, doncs, quin sentit té la tan anomenada taula de diàleg a la qual alguns independentistes s’aferren desesperadament perquè es pensen que podria ser el desllorigador de la situació de bloqueig en la relació Catalunya-Espanya a la qual hem arribat? Doncs, francament, cap. Vaja, podria anar bé perquè alguns partits polítics, a Catalunya i Espanya, poguessin fer-se la foto i vendre que s’han assegut a parlar, però per a res més. Primer perquè el govern espanyol ja ha deixat clar que els temes veritablement importants: amnistia i autodeterminació, no els pensa tocar i, segon, perquè, en l’hipotètic i remot cas que el govern del PSOE i Podem arribés a pactar alguna cosa significativa amb la part catalana, el deep state del qual he parlat més amunt s’encarregaria d’impedir per totes les vies necessàries que aquests acords es portessin a la pràctica. I no tingueu cap dubte que el poder judicial espanyol estaria disposat fins i tot a encausar el president i els ministres espanyols que haguessin “claudicat davant els secessionistes catalans”.

En conclusió, siguem conscients a què ens enfronten, no al PP, no al PSOE, no a uns antiavalots al carrer... Ens enfrontem als aparells d’un Estat hereu del règim franquista producte de la farsa de la Transició, a tot un Estat. I amb aquest Estat no hi podem dialogar, nomes ens hi podem enfrontar, amb unitat, amb mobilització, desobeint, fent front a la repressió, internacionalitzant la nostra lluita, denunciant que ens enfrontem a un estat dictatorial que té les serves arrels en el franquisme i que beu de les fonts de la ultradreta més tronada. Només heu de veure el vergonyós front politicojurídic sense fissures que s’ha generat en defensa del franquista Martín Villa contra la denominada querella argentina; la “inviolabilitat” de la monarquia borbònica; la negativa a investigar les connexions del CNI amb els autors de l’atemptat gihadista del 17-A a Catalunya; la complicitat amb els grups franquistes i d’ultradreta –la llibertat de què encara gaudeixen els condemnats per cas Blanquerna clama al cel– o la impunitat amb què han actuat tots aquells que han protagonitzat actes de tortura o de guerra bruta principalment contra bascos i catalans al llarg dels anys.

Per tant, i acabo, només en el cas que tornem a posar l’Estat contra les cordes estarem en condicions de negociar, només quan Espanya estigui amb l’aigua al coll i rebi pressions de la Unió Europea podrem seure’ns en una taula, i amb una mediació internacional, perquè ja sabem Espanya mai compleix el que pacta, sobretot en tot el que fa referència a Catalunya. Mentrestant, fins que no arribi aquest moment, no ens queda cap més via que la de la confrontació amb l’Estat.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid