A Jordi Muñoz se li han d’agrair com a mínim dues coses. Una és la coherència, perquè el que defensa ara té continuïtat plena amb el que va defensar, per exemple, quan només uns pocs parlaven que calia fer un referèndum, allà per la primavera del 2016. Una de les coses que més afecta el debat actual de l’independentisme és veure que algunes veus que reclamaven accelerar ara siguin les que més insisteixen en la falta de forces, i que hagin fet el canvi sense solució de continuïtat.
L’altra qüestió a agrair-li és que exposa les seves idees de manera molt clara i ordenada, sense amagar ni insinuar. El seu llibre Principi de realitat (L’Avenç, 2020) és un molt bon material per articular els debats que l’independentisme i el sobiranisme tenen pendents, almenys des de l’1-O, i que cada dia que passa es demostra més necessari d’abordar. Sense tenir una visió més o menys compartida de què va funcionar bé i què va mancar en aquell moment, és impossible construir una estratègia guanyadora i caminarem cap a una divergència entre els diferents actors que, com assenyala Muñoz, podria ser una de les vies que ens fessin a fracassar.
Les qüestions de pes del llibre són quatre. La primera, un èmfasi en la dinàmica social de fons, que no és habitual en la literatura sobre el procés que acostuma a quedar massa pendent dels moviments de les direccions dels partits polítics. El procés és un fenomen genuïnament popular però si no s’ha viscut des de dins és més difícil apreciar-ho. La segona qüestió és una atenció prioritària als catalans no independentistes. Muñoz pensa que ens prenem massa a la lleugera el fet que, per exemple, Ciutadans arreplegués més d’un milió de vots en les eleccions al Parlament. L’abstenció de l’1-O es podria confondre amb indiferència, però el posterior ascens del partit espanyolista demostra que el que existia era rebuig. Sense treballar això no arribarem mai a assolir una majoria sòlida. I aquesta és la tercera qüestió i el pilar fonamental de la tesi de Muñoz: superar el 50% dels vots i/o articular efectivament el 70% partidari del dret a decidir són condició sine qua non per seguir endavant. La quarta és un corol·lari: el referèndum és la millor manera de resoldre el conflicte.
Em semblen qüestions bàsiques a tenir en compte. El problema és que, com el propi autor planteja, la qüestió de les majories és necessària però no suficient. La part propositiva del llibre és menys determinada, segurament per la fidelitat de l’autor al mètode analític, que no anticipa res que no pugui fonamentar sòlidament. Per exemple, es confia que la pròpia pressió de reiterades majories independentistes aprofundirà de tal manera la falta de legitimitat de l’Estat que aquest podria acabar acordant el referèndum. Sempre i quan hi hagi un govern espanyol com l’actual del PSOE i Unides Podem, única contrapart amb la qual es podria arribar a una solució.
Se’m presenten dues mancances a les tesis del llibre. La primera és relativa al temps polític. Si només estem atents a l’acumulació de forces, ens podem relaxar de tal manera que en situacions d’acceleració de les contradiccions deixem passar oportunitats. Muñoz planteja que l’element principal per a fer créixer l’independentisme és un bon govern a favor dels interessos populars, amb l’SNP escocès com a referència. Però abocar tots els esforços a la gestió pot acabar amb una penebització dels partits independentistes, que atrofiï el múscul popular. Si l’octubre del 2017 van fallar les condicions objectives, en el futur podríem trobar-nos millor en aquest aspecte (una crisi més profunda de l’Estat combinada amb una majoria independentista incontestable) però sense condicions subjectives, amb un independentisme sense direcció i igualment vacil·lant a l’hora de fer el pas. La Transició com a contramodel: mai sabrem si es podria haver anat molt més enllà, però en qualsevol cas van ser els partits del canvi els que van començar a desmobilitzar les pròpies forces.
Aquesta és l’altra mancança al meu entendre. Pot ser que ni tan sols amb reiterades majories independentistes desgastem l’Estat, encara que el govern sigui com l’actual (el llibre no apunta les contradiccions dels comuns, que juguen a dues bandes, també la de diluir el conflicte). No parlem ja si els governs espanyols directament hostils. En aquest cas cal un enfocament que sàpiga combinar majories electorals amb eines i mobilitzacions rupturistes. La República del 1931 com a model. Això només podria donar-se, és clar, en un context de crisi de l’Estat com el d’aquell moment.
Valguin aquestes ratlles com una aportació a futurs debats, una mica a raig i sense capacitat ara mateix de formular-les a l’alçada del llibre d’en Jordi Muñoz que, sempre i en qualsevol circumstància, és interessant de llegir.
