Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«El seu adeu, com el de Fraga i el que protagonitzarà Martín Villa, és l'enèsim triomf del model espanyol d'impunitat»
L'herència de «Billy el Niño»
14/05/2020 Hemeroteca
Ferran Casas. Foto: Nació Digital Ferran Casas. Foto: Nació Digital
Dijous va morir, víctima del coronavirus, Antonio González Pacheco, un exinspector de la policia espanyola conegut com a Billy el Niño i que va deixar petjada per la seva brutalitat i les seves tortures. González Pacheco va morir condecorat, amb una bona pensió i sense haver respost mai pels seus mètodes. En un grup de WhatsApp de comissaris retirats encara deien: "Li devem la democràcia. Avui Pablo Iglesias estarà molt content", segons que explicava una informació a eldiario.es de Pedro Águeda, un dels pocs periodistes de Madrid que ha plantat cara amb rigor i bona informació a les clavegueres de l'Estat.

La casualitat ha fet que la mort de Billy el Niño s'esdevingui la mateixa setmana que, enmig de l'allau de notícies de la pandèmia, es feien un lloc per mèrit propi i rellevància els 75 anys de l'alliberament del camp de Mauthausen i el final de la Segona Guerra Mundial a Europa amb la rendició del Reich. Poc abans, l'estiu de 1944, les tropes aliades havien entrat a París marcant el declivi nazi. Entre els primers que van alliberar la capital de les tropes de Hitler hi havia La Nueve, una unitat d'infanteria adscrita a l'exèrcit francès i formada per exiliats republicans. "París, Berlín, Barcelona, Madrid!" cantaven els seus soldats, molts d'ells catalans, quan desfilaven pels seus carrers. Però les potències aliades els van deixar, a ells i a milions de catalans i espanyols, a l'estacada i no van passar de Berlín i de prendre, uns mesos després, les posicions que encara controlaven els japonesos al Pacífic.

Ni Barcelona ni Madrid van caure i Espanya acabaria sent un aliat militar americà i un mal menor per unes potències europees temeroses de l'expansió del comunisme. A Franco ningú el va fer fora i Billy el Niño se n'ha anat sense pagar pels seus crims. També ho farà Rodolfo Martín Villa, com ho va fer Manuel Fraga i tants altres capitostos franquistes implicats en els crims de la dictadura. L'adeu de Billy el Niño és l'enèsim triomf del model espanyol d'impunitat. La Transició, que encara ens intenten presentar com a modèlica quan apel·len a les cessions dels que volien convertir Espanya en una democràcia homologada, va servir per assegurar-se que els franquistes poguessin dormir tranquils a canvi de compartir el poder.

El franquisme va acceptar una democràcia amb imperfeccions i llibertat d'expressió, de manifestació o de sindicació per impunitat, oblit de les víctimes i manteniment de l'statu quo en les esferes del poder econòmic, judicial i repressiu de l'Estat. Aquest model és el que explica el final de Billy el Niño o que els guerrillers que a França són herois de la mitificada Résistance a Espanya siguin maquis amb consideració de delinqüents que han anat morint sense cap reconeixement oficial.

Sí, les coses són diferents a Espanya. Fa 75 anys les potències feixistes eren derrotades. I a casa nostra el feixisme aplicava la seva política de revenja mentre es preparava per adaptar-se i durar fins a finals dels 70. Quatre dècades després és evident que va inocular als seus hereus polítics una visió del món basada en l'autoritarisme, el menyspreu a qui pensa diferent i un unitarisme que ha contaminat també una part de l'esquerra. En paguem les conseqüències.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid