El 7 de maig de l'any 2000 mor Avel·lí Artís i Gener (Barcelona, 28 de maig de 1912 – 7 de maig de 2000). Fou un periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector català. Utilitzava el pseudònim Tísner, o bé els dos cognoms units, Artís-Gener. Era fill d'Avel·lí Artís i Balaguer i cosí del també periodista Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio).
Avel·lí Artís-Gener s'inicia en el món del periodisme el 1928, a l'edat de 16 anys. Realitza caricatures i les passa per sota la porta de la redacció del setmanari Papitu, que les comença a publicar. Un any més tard, segueix el mateix procediment amb els seus primers escrits, al periòdic Mirador. El 1931 es consolida com a ninotaire al setmanari El Be Negre, referent satíric de l'època. El 1932 col·labora regularment al Diario Mercantil i, durant la Segona República, ho fa a l'Opinió, La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passa a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa.
Just després de l'inici de la Guerra Civil, fuig a París, amenaçat de mort per la FAI després d'haver fet un reportatge sobre l'assassinat dels germans Badia on va publicar els noms dels assassins (proporcionats a 'Tísner' pels mateixos membres de la FAI sota amenaça de mort si eren publicats). De seguida, però, s'adona que ha de tornar i s'allista voluntari a l'exèrcit republicà, del qual arriba a ser tinent coronel. Entre el 1936 i el 1939 dirigeix les publicacions destinades als combatents Meridià, Amic i Vèncer. Artís-Gener passa tota la guerra enquadrat a la 60a Divisió de l'Exèrcit de la República, lluitant al front d'Aragó i al front de l'Ebre, destinat al Servei Cartogràfic de l'Exèrcit Popular, on fa, amb un equip de dibuixants, els mapes militars de què anava mancat l'exèrcit popular. En passar a França i abans de l'exili, s'estarà al camp de concentració del Coll d'Ares.
Acabada la guerra, i com tants altres catalans, Tísner va marxar a l’exili, concretament a Mèxic, país on va viure 25 anys, i on va escriure la seva novel·la més coneguda, ‘Paraules d’Opòton el vell’ (publicada el 1968) i va col·laborar en el seguit de publicacions que editaven els refugiats catalans al país nord-americà.
És ben conegut en els ambients catalans exiliats a Mèxic que s'identifica i s'adapta profundament a la realitat mexicana, sense deixar de ser, alhora, un nacionalista català. És en aquesta època en què s'enamora de la cultura precolombina, fruit de la qual en sortirà el seu llibre més reconegut, Paraules d'Opòton el vell. A Mèxic va treballar a la ràdio i a la televisió com a escenògraf, per a la qual va fer més de 26.000 decorats. També va poder viure de la pintura (va arribar a pintar 1.500 quadres per un hotel) . Abans d'escriure en castellà en algun mitjà de comunicació mexicà, prefereix deixar d'escriure i realitzar altres tasques: correcció, direcció artística de publicitat... Només col·labora com a ninotaire a les publicacions Full Català (inicis dels 40), Quaderns de l'Exili, Revista de Refugiats d'Amèrica, Lletres, Pont Blau i Tele-revista (entre 1943 i 47), La Nostra Revista (1946-1954). El 1955 crea La Nova Revista (1955-1958), hereva de l'anterior, fundada pel seu pare. A Mèxic va patir un accident de moto on va perdre l'ull esquerra que sempre més va portar tapat amb un pegat negre.
El 1965 torna a Catalunya i arriba a Barcelona amb la seva dona i els tres fills més petits el 31 de desembre. Inicialment, no li concedeixen el carnet de periodista, però gràcies a coneixences personals aconsegueix començar a publicar al diari El Correo Catalán i, fruit de la intercessió del seu cosí Sempronio, director de Tele/eXpres, passa a ser subdirector del setmanari en català Tele/Estel. En aquesta època comença a entrar en contacte amb les noves generacions d'escriptors catalans.
En 1970 va traduir al català l'obra de Gabriel García Márquez Cent anys de solitud. Durant aquesta dècada participa en la revifalla del PEN Català i en la creació, l'any 1977, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual va ser president.
Acabat el franquisme, col·labora com a articulista i ninotaire en multitud de mitjans: Avui, El Periódico, Catalunya Informació, L'Avenç, Serra d'Or, Canigó, Cultura, El Triangle, El Món, Presència, Espais mediterranis, entre d'altres. Entre el 1984 i el 1990 realitza els mots encreuats de La Vanguardia. A principis dels 90 passa a realitzar aquesta tasca al diari El País i col·labora en un programa d'entreteniment a TV3.
El 1982, fruit de les seves conviccions catalanistes, d'esquerres, antimilitaristes i compromeses amb el país, es presenta com a candidat a senador per Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions generals espanyoles de 1982, sense arribar a ser escollit. L'any 1993 s'incorpora a Esquerra Republicana de Catalunya, conjuntament amb altres companys de Nacionalistes d'Esquerra, com Jordi Carbonell.
El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica Serra d'Or de biografies i memòries pel primer volum de "Viure i veure". Participa en la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i n'és el president entre 1990 i 1994. El 1997 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Trajectòria. Avel·lí Artís-Gener mor a Barcelona el 7 de maig de l'any 2000 després de patir un infart de miocardi. L'any 1993 havia fet donació a la Biblioteca de Catalunya de la seva biblioteca personal i de part de la correspondència rebuda.
