Aquests dies he tingut ocasió de llegir l’assaig de Joan M. Tresserras i Enric Marín Obertura republicana. Cal dir que tasques com aquesta són molt necessàries per a un projecte com l’independentisme, que ha crescut pel tancament i les negligències de l’Estat espanyol però que necessita definir-se com a alternativa. En concret, és admirable la voluntat de connectar el procés independentista amb les preguntes i les respostes que es fan altres societats del nostre entorn. Tanmateix, al llibre hi hauria calgut un procés de polir i jerarquitzar continguts per condensar en menys pàgines un assaig que a vegades cau en la reiteració d’idees, mentre que d’altres ben interessants queden per desenvolupar.
Per mi les dues parts més interessants són la síntesi històrica i la defensa de la cultura com a instrument de transformació. La part històrica aconsegueix donar una visió coherent de l’evolució de la nació catalana i és particularment clara en dos aspectes. El primer, en el desmentiment de la suposada decadència i posterior renaixença de Catalunya en el període que va del segle XV al XIX. No és una reflexió purament historicista ja que la visió d’un auge i declivi posterior té molt a veure amb la idea de quin ha estat el motor social del país. Si només considerem esplendorós el període medieval perquè teníem comtes-reis i un poder polític expansiu, ignorem que durant tot el període modern les institucions i els sectors dirigents catalans van tenir també capacitat de resistència i revolta, en ocasions en aliança amb les classes populars.
En aquest cas, els autors demostren el bon mestratge d’Eva Serra. L’altre període històric que queda ben analitzat és el Noucentisme. Tresserras i Marín fan molt entenedor el que va significar la Catalunya-ciutat i l’empenta burgesa per reformar el país i, sobretot, el contrast amb els que haurien de ser els seus hereus. La gran burgesia catalana ja no té Catalunya al cap i per aquesta raó La Caixa no inverteix per articular i enriquir el sistema cultural i comunicatiu català, sinó que ho considera una matèria menor pròpia tan sols de l’obra social (p. 202).
Pel que fa la cultura, que és el camp en el qual els dos autors estan especialitzats, resulta especialment interessant la definició dels objectius de les polítiques culturals (p. 263): la capacitat d’interpretar críticament la societat, donar sentit a la vida (prendre consciència) i gaudir del benestar (experiència).
Les dues parts que he trobat més fluixes són la concreció sobre les formes de la revolta catalana i el component econòmic de la proposta independentista. Començant per aquesta última: l’anàlisi de classe resulta un punt molt atractiu del llibre però es queda sense desplegar. Una de les tesis dels autors és que l’emergència de l’independentisme precisament s’explica per la pèrdua d’hegemonia de la burgesia (p. 208).
Una idea suggeridora però que no va acompanyada d’una definició de quines són les classes que li disputen aquesta hegemonia: són uns sectors burgesos menors o són classes populars? Més aviat tinc la impressió que es tracta d’una barreja de sectors de la petita burgesia amb sectors professionals i també de classe treballadora, un conglomerat al qual tan sols pot donar coherència un projecte i una direcció polítics. El llibre podria avançar en la construcció d’aquest projecte però al meu entendre no s’atreveix a entrar per aquí. La proposta econòmica que hauria de cohesionar el bloc independentista queda limitada a un succint contracte social (p.329) que els autors prenen d’un altre llibre (Com Àustria o Dinamarca, de Cuadras, Guinjoan i Puig) i que és una carta als reis. Es parla, per exemple, de prestigiar l’escola pública però no s’entra a analitzar la contradicció entre això i la política de concertació d’escoles privades. De la mateixa manera, s’apunten les grans qüestions de futur que afronta la humanitat (desigualtats, crisi ecològica, migracions) però es confia que la UE podrà reformar-se i fer-hi front. Tan sols l’esment de la necessitat de recuperar àmbits de sobirania (p.337) sembla apuntar a un model econòmic alternatiu al capitalisme.
L’altre problema és la falta de concreció del procés que ha de portar a la República catalana. Es parla en reiterades ocasions de la independència com a revolta democràtica però novament ens trobem amb una idea que intuïm potent però que no la fan baixar a la palestra. Allò de “la democràcia sempre guanya”, que com a eslògan funciona però que a la pràctica sabem que necessita de força. I, tanmateix, el llibre no va més enllà de defensar que l’expressió reiterada de la majoria independentista portarà a escenaris de diàleg, negociació i mediació.
Un llibre suggeridor que obre camins necessaris de recórrer.
