L’independentisme travessa un període d’incerteses –eixamplament de la base, primàries, vacil·lacions autonomistes, desorientació organitzativa, etc.– perfectament previsibles després de l’onada repressiva de l’estat espanyol i la posterior reculada del govern legítim. I també és previsible que, en aquests moments de dispersió, aflorin o es reforcin idees que, contràriament a les seves intencions aparents, poden incrementar encara més la fragilitat del moviment. M’agradaria comentar-ne un exemple.
El mes passat, en una entrevista al portal 324 i a propòsit del lema “Ni oblit ni perdó”, que s’ha popularitzat a partir dels fets del Primer d’Octubre de l’any passat, Joaquim Forn afirmava: “No hem d’oblidar, però sense perdó és impossible avançar.” D’aquestes paraules del conseller sembla desprendre’s que, segons ell, per continuar el camí cap a la independència, els catalans hauríem de ser capaços de perdonar la violència de l’Estat contra la població. Forn no dissimula la naturalesa psicològica de la seva afirmació (“Malgrat la meva situació, no sento cap odi, cap rancúnia contra ningú.”), però no s’adona que, precisament a causa d’aquesta procedència “emocional”, l’asseveració és políticament estèril, ja que mira de justificar una proposta política a partir d’un sentiment individual.
Forn, d’acord amb els seus principis morals o religiosos, té tot el dret a perdonar el que vulgui a qui vulgui, i aquesta magnanimitat, naturalment, no és reprotxable –el nivell de tolerància a l’autoengany pertany exclusivament a l’àmbit de la subjectivitat, sigui quina sigui la seva vaporosa substància–, però projectar els propis sentiments com a fonaments d’una estratègia col·lectiva no és admissible, perquè enterboleix la comprensió de la realitat, ja per si sola ben enrevessada.
Sens dubte, l’emotivitat dels individus no es pot menystenir a l’hora d’analitzar els fenòmens col·lectius –sobretot quan són tan dramàtics com els que vivim a Catalunya aquests últims anys–, però és, pel cap baix, un error atribuir-li un caràcter fonamental dels moviments de masses. En aquest sentit, és gairebé una evidència que la dinàmica dels conflictes d’alliberament nacional sobrepassen la benevolència salvífica del cristianisme, i el conseller ho sap. Per això, el seu plantejament sembla tenir una altra pretensió: la conciliació, i aquí, probablement sense voler-ho, coincideix amb les veus dels constitucionalistes espanyols –em passen pel cap, per exemple, un parell d’articles lamentables d’Emma Riverola (“Ni oblit ni perdó”, El Periódico, 1-I-18) i d’Enric Hernàndez (“¿Ni olvido ni perdón?”, El Periódico, 17-XI-18), que no mereixen l’esforç d’un comentari– que intenten relativitzar la gravetat dels fets del Primer d’Octubre i reduir-los a un episodi sense conseqüències irreversibles.
Però és en aquest àmbit polític, i no en el dels sentiments individuals, on cal situar el clam “Ni oblit ni perdó”. Contràriament al que afirmen els fariseus espanyolistes, no pretén pas perpetuar el ressentiment malaltís de la població, sinó posar en evidència una “necessitat” política: els responsables de l’ultratge que els catalans –tots– vam patir el primer d’octubre de l’any passat haurien de ser jutjats, algun dia, en una possible República Catalana Independent. I només després d’aquesta “reparació històrica” seria possible plantejar la conciliació –i, si es vol, el perdó–. Qualsevol altra pretensió de disfressar la infàmia d’aquella brutalitat policial, d’aquella complicitat silenciosa, dins i fora de Catalunya, i d’aquella provocació del monarca beneint l’a-por-ellos dels supremacistes espanyols seria, en realitat, una claudicació, que tampoc no mereixeria ni l’oblit ni el perdó.
Ignasi Farinyes Gasalla
desembre, 2018
