Els camins són plens de pols però me’ls imagino gelats o nevats aquell gener de 1939. Ben a prop d’on caminen els meus peus s’intueix un edifici amb una cúpula de vidre. És el que es coneixia com a castell d’en Bardou. En aquest indret malmès però ple de possibilitats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar la Maternitat d’Elna des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra.
La frontera va veure passar més de 450.000 persones que fugien de la mort i que van arribar en un flux migratori de misèria i desgràcia. Continguts i confinats als camps de refugiats, els primers als d’Argelers i Sant Cebrià de Rosselló, van patir la fam, la set i el fred, després de la guerra i l’exili.
Les dones tenien els seus fills als estables de les Hares, al costat de l’estació de Perpinyà, sense cap mena de comoditat, al bell mig del dèficit humà i sanitari. En aquest context els nadons no tenien assegurat el seu futur i l’índex de mortalitat superava el 90%. Plors de fam de nounats i mares sense mantes.
Elisabeth Eidenbenz, infermera i professora suïssa que havia patit l’èxode de la guerra i parlava un castellà perfecte, ens ha rebut a la Maternitat d’Elna, gràcies al material audiovisual que es va poder gravar abans de la seva mort el 2011. Ens explica com va organitzar l’ajuda a les embarassades i com eren les condicions de les exiliades, com era la casa, com la va trobar, com patien quan arribaven tropes o policies nacionalsocialistes, com treballaven la terra...
La seva pell i la seva mirada són les d’una dona que supera els noranta anys. Abans d’entrar a veure la casa i pujar als pisos superiors, abans de veure les fotografies que ella mateixa feia, abans de caminar per les rajoles d’aquell edifici al servei de la solidaritat internacional i de la lluita per la vida més indefensa en les condicions més lamentables i crues possibles, l’Elisabeth, coneguda com la Sra. Isabelita, ens deixa anar la frase que tanca el resum de la seva activitat a la vila d’Elna.
“No tinc la sensació que els nadons que van néixer aquí deguin la seva vida a la meva acció”.
Entrava als camps a buscar les embarassades. Eren ateses i alimentades en les millors condicions que la situació podia permetre. Van poder néixer 597 nadons i també van ajudar a poder viure aquells moments a les mares, que en altres condicions haguessin mort. Conreava els camps amb l’ajuda de les poques infermeres de què disposava i dels pocs ajudants que hi havia.
Dignitat. Esforç. Solidaritat. Resistència. Empatia. Jugar-se la vida.
Una mirada de gairebé 100 anys. Treball per la vida.
“No tinc la sensació que els nadons que van néixer aquí deguin la seva vida a la meva acció”.
Danke schön Elisabeth, gracias Sra. Isabelita.
