La revolució digital va suposar, primer, la introducció de la informàtica en els mèdia pels canvis que va permetre incorporar aquell nou instrument al procés productiu dels mitjans en els suports ja existents. I, després i sobretot, la irrupció d’internet en el què s’ha anomenat la “fabricació de la notícia” (atribuint el concepte de “notícia” a tot allò publicat en qualsevol suport amb la finalitat d’informar –i fins i tot divertir– el seu consumidor), així com en la difusió.
L’impacte d’aquesta revolució en l’univers comunicatiu ja és, més que una evidència, una realitat amb la qual convivim. Qualsevol dada que s’hi refereixi i també, doncs, les anàlisis que provoqui cal destacar-les si volem tenir una visió completa d’aquest univers i de cada un dels mons que el componen. Per exemple, la llengua que, per als periodistes i comunicadors en general, és un instrument clau en la nostra feina, i l’ús que en fem, per tant, una responsabilitat quan en fem la tria –lliure o obligada–.
Recentment, la Revista Latina de Comunicación Social, del 25 de maig proppassat, va publicar el que titulava “Mapa dels cibermitjans d’Espanya el 2018: anàlisi quantitativa”. Entenent per Espanya el Regne d’Espanya on, per ara –i a l’espera de la relització efectiva de la República Catalana refrendada l’1 d’octubre i proclamada pel Parlament el 27, ara fa just un any– el nostre país hi és incorporat per la força de les armes, cal repetir-ho fins al cansament.
Parlant, doncs, del Regne d’Espanya i atenent-se a la seva divisió en comunitats autònomes, aquest estudi –dels professors Ramón Salavarría Aliaga, María del Pilar Martínez-Costa Pérez i James Breiner, de la Universitat de Navarra–, conclòs el març del 2018, aporta algunes dades interessants pel què fa als usos lingüístics dels mitjans analitzats, de què constata el creixement constant. Vegem-ne alguns:
1) Nombre de mitjans: el nombre de mitjans analitzats, després d’una recerca “no exhaustiva” però molt completa tal com la descriuen els autors, és de 3.065, dels quals 869 són produïts als Països Catalans (73 a les Illes, 642 a la Catalunya estricta i 206 al País Valencià), entesos aquests territoris com les tres comunitats autònomes segons l’actual divisió política del Regne d’Espanya. Caldria afegir-n’hi si més no 1 corresponent a l’Aragó i escrit en català (probablement Temps de Franja: no recull si n’hi ha algun altre en aragonès, com tampoc si n’hi ha en asturià o amazig, entre d’altres, en diferents comunitats autònomes o ciutats africanes). Així com els 10 també en català que l’estudi atribueix a Castella i Lleó, 3 a la comunitat autònoma de Madrid i 1 al País Basc.
2) Nombre de mitjans en català –i aquí volia arribar a efectes d’aquest article–: 595, agregant-hi com a catalans els mitjans en “valencià”, que l’estudi diferencia –els autors, que exerceixen a Navarra (País Basc) no haurien d’ignorar-ho, com no ho fan amb la llengua basca als quatre territoris sota dominació espanyola–, així com els produïts fora dels Països Catalans.
Un mapa força interessant, doncs –al qual caldria afegir les dades sobre l’evolució des del 2005, data dels cens efectuat per a un estudi anterior– per entendre què està passant amb la nostra llengua en el ciberespai comunicatiu. A destacar, la poca producció atribuïda al País Valencià –que no té en compte, però, l’audiència i els continguts informatius d’alguns mitjans produïts en qualsevol dels territoris dels Països Catalans: i penso en concret en Vilaweb–: 53 en català, d’un total de 153, i 19 de 54 a les Illes. Que contrasta significativament amb els atribuïts a Catalunya: 508 en català enfront de 133 en espanyol –no diu tampoc si n’hi ha algun en l’occità de l’Aran. Clara majoria en català, doncs, a la Catalunya estricta, i minoria evident al País Valencià i les Illes.
Dades per fer reflexionar, des de qualsevol perspectiva –política, social, cultural…–, per als qui somiem la pàtria completa.
