Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La fiscalia demana dos anys i mig de presó per als catorze detinguts per la protesta al TSJC del 23 de febrer passat · Parlem amb Cesc Esteve i Jandi Velasco, dos dels encausats
Els CDR encausats: ‘Un antiavalots em va assenyalar i va dir: “Vull aquest”‘
04/11/2018 Hemeroteca

El 23 de febrer els CDR van manifestar-se pacíficament davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La protesta va durar poc: mitja hora, fins que van arribar els Mossos d’Esquadra per dissoldre-la. Els manifestants no volgueren anar-se’n i la policia els anaren traient de les escales del tribunal a pes de braços, d’un en un. En va detenir catorze, se’ls va endur acusats dels delictes de desobediència, resistència, desordres públics i atac a les institucions de l’estat espanyol. Ara la fiscalia els demana dos anys i mig de presó per delictes públics. VilaWeb parla amb Cesc Esteve, que es troba sota ordre de crida i cerca perquè no va anar a recollir l’escrit d’acusació de la fiscalia per aquest cas, i Jandi Velasco. Són dos membres dels CDR que denuncien ‘com actua la repressió’ per desarticular ‘les manifestacions pacífiques’.

Sou dos membres dels CDR encausats per la protesta pacífica davant el TSJC del 23 de febrer. Us presenteu?
—Cesc Esteve [C. E.]: Tinc dinou anys i sóc de Sabadell. Després de l’entrada al Departament d’Economia del 20 de setembre ens vam començar a mobilitzar per defensar el referèndum. Va ser quan es va crear el CDR de Sabadell, un dels primers. Encara hi continuo. Crec que és l’eina que cal per a fer canviar alguna cosa i pressionar el govern.
—Jandi Velasco [J. V.]: Jo tinc trenta-vuit anys, sóc originari de les Canàries i fa dos anys i mig que visc a Catalunya. Vaig aprenent català i respondré l’entrevista en les dues llengües. Vaig afegir-me als CDR pel referèndum, perquè vaig considerar que era un moment clau en què s’havia generat una massa crítica popular i jo sempre he cregut en el poder popular com a motor de tots els canvis. La societat es va cohesionar per lluitar contra l’impediment de l’estat de poder votar. Des d’aleshores hi estic implicat.

Què és per vosaltres formar part dels CDR?
—C. E.: Per mi és formar part d’un col·lectiu que ha estat molt positiu per a aquest país. El referèndum va ser possible gràcies als CDR. S’ha d’entendre que és un moviment molt transversal, format per gent de totes les edats i vinculada a partits polítics diversos.
—J. V.: Els CDR s’autoorganitzen en cada població. Sí que estem en xarxa, però no hi ha líders ni caps. És com l’anarquisme. I aquesta xarxa crea un moviment format per gent que defensa junta les urnes i les escoles. I ara és l’eina d’activisme per a defensar allò que va sortir de les urnes. Però els CDR no és cap organització política, perquè cadascú milita en el seu espai per una altra banda.

El 23 de febrer vau manifestar-vos davant l’accés principal del TSJC per protestar contra la repressió de l’estat espanyol a l’independentisme i per demanar l’alliberament dels presos polítics. Com és que vau acabar detinguts?
—C. E.: Va ser una protesta pacífica en què els Mossos van anar-nos arrencant un a un. Els que vam ser detinguts ens van triar aleatòriament. En el meu cas, un antiavalots em va assenyalar i va dir: ‘El vull a ell’ i llavors em van agafar. Qualsevol persona vinculada als CDR sap que la mitjana d’edat és alta. En canvi, en detenen un perfil molt determinat, per poder mantenir el discurs de ‘eren quatre radicals’ i criminalitzar-nos. En la conferència de premsa que vaig fer l’altre dia van identificar dues persones de divuit anys, i en canvi a l’acte hi havia gent de tots els perfils. Per què van anar a buscar els més joves? El dia del TSJC jo pensava que només ens identificarien, perquè no havíem fet res, només seure en unes escales, sense fer mal a ningú i de manera pacífica. Ningú no creia que ens detindrien. Però sí, ho van fer.
—J. V.: De totes maneres, entre els catorze detinguts hi ha gent de tota mena, fins i tot un jubilat i un menor d’edat.

El vostre advocat denunciava que no s’havia parlat gens de les tortures de quan us van detenir. Què va passar?
—C. E.: En el meu cas, quan l’antiavalots em va assenyalar, em va agafar i em va obligar a treure’m totes les jaquetes i a quedar-me en màniga curta, sense cap motiu. La justificació va ser: ‘Perquè ho dic jo.’ Era el febrer, feia fred i em van tenir a fora durant més de tres quarts d’hora. A tots, a més, ens van emmanillar amb les mans al darrere, i ens van fer sang. No és comú que t’emmanillin, i menys amb les mans al darrere. Després va venir la tortura psicològica i ens van tenir durant hores tancats en una sala del TSJC sense saber exactament què passava.
—J. V.: No sé quantes hores vam estar al TSJC, perquè perds la noció del temps. Des de primera hora del matí fins al migdia segur. Vam demanar moltes vegades d’anar al lavabo i no ens feien cas. Fins que al final vam aconseguir que ens donessin permís per anar-hi per torns. Va ser aleshores que van fer entrar els dos últims companys que havien agafat, un d’ells és en Joan, un home que no podia seure bé perquè li feia mal l’esquena dels cops que havia rebut. Llavors un dels policies va amenaçar-nos: ‘Com que aquest home no s’està quiet, no podreu anar al lavabo.’

Després us van traslladar a la comissaria de les Corts, on vau passar la nit.
—C. E.: Ens van ficar emmanillats dins les furgonetes, sense cordar-nos el cinturó, a tota velocitat. Anàvem donant cops durant el trajecte. Tot plegat, pràctiques molt irregulars que no haurien de passar.
—J. V.: A uns companys van fer-los estar noranta minuts tancats dins una furgoneta, en un pàrquing, amb els llums tancats, les mans lligades i asseguts en unes cadires dures. Un tenia claustrofòbia i ho va passar malament. Si fóssim un grup d’atracadors perillosos ho podria entendre una mica, però som un grup de gent que no ha fet mal a ningú, no ha fet cap mal ni a l’edifici, hem utilitzat la resistència pacífica. També s’ha de tenir en compte que en aquell moment no hi havia autogovern, i el cap dels Mossos era Soraya Sáez de Santamaría i el senyor Millo, que ara li han donat una medalla, no sé exactament per què. Una medalla que li ha donat el govern actual del PSOE, constitucionalistes, defensors del règim del 78 i de l’Íbex-35.

D’entrada, què al·leguen per detenir-vos? De què us acusen?
—C. E.: Desobediència, resistència, desordres públics i atac a les institucions de l’estat.

La jutgessa va admetre a tràmit els delictes de desobediència i desordres públics. Finalment us jutjaran per desordres públics, per la qual cosa la fiscalia demana dos anys i mig de presó.
—C. E.: Desobediència i resistència són delictes administratius. En canvi, delictes públics és penal.
—J. V.: Demanen dos anys i mig per obligar-nos a anar a judici. La repressió és una manera de fer callar una població que es queixa per la injustícia al poder judicial. Reprimir la gent que surt al carrer per defensar la sanitat, l’educació o contra dels fons voltor. Encara que no ho sembli, tot va relacionat. És un avís: ‘Mira com han acabat aquests per haver fet una seguda pacífica, també els pot passar a més moviments que es manifesten.’ I la repressió no ens afecta només a nosaltres, mira l’Adri o la Tamara, que no han fet res. Ens posem caretes o anem amb un llaç groc i sembla que que fem l’assalt al Palau d’Hivern. És tot molt irreal.

El dia 8 d’octubre us van citar per anar a buscar l’escrit de l’acusació de la fiscalia. Velasco va decidir d’anar-hi i Esteve, no. Per què?
—C. E.: Primer s’ha de dir que cap dels que hem estat acusats no reconeixem la justícia espanyola com a legítima. En l’àmbit personal, jo em puc permetre de no anar a buscar l’escrit de l’acusació. Dels catorze, cinc vam decidir de no fer-ho i enfrontar-nos fins a les últimes conseqüències a tot allò que ens pugui passar. També pensàvem que seria una forma de fer visible la repressió. I fer evident que qui ens vindrà a buscar seran els mossos d’esquadra d’un govern que se suposa que és independentista.
—J. V.: Cadascú té una situació personal diferent. Jo considero que la meva batalla l’haig de fer al judici, amb el magistrat i el fiscal. Però trobo perfecte que en Cesc i els companys hagin seguit aquesta estratègia.

No anar a cercar l’escrit de l’acusació de la fiscalia implica que des de dijous passat teniu una ordre de crida i cerca, us poden detenir en qualsevol moment.
—C. E.: Sí, els qui vam prendre aquesta decisió esperem que qualsevol dia d’aquests ens detindran. Sabem que no hem fet res, que era una protesta pacífica i que tenim dret de manifestació. Ens demanen dos anys i mig per haver segut en unes escales. És surrealista. Ara la jutgessa Beatriz Belfagón, coneguda per espanyolista, del jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona, ha d’obrir la causa del judici.

Com us afecta el fet d’estar sota ordre de crida i cerca?
—C. E.: Vol dir que m’hi jugo la feina. I també afecta la família i els amics, que estan preocupats. I és que aquesta repressió busca això, que el nostre entorn també el repercuteixi i tinguin por de manifestar-se i de sortir al carrer.

Què n’espereu del judici?
—C. E.: És polític i ens detenen per raons polítiques. No reconec cap mena d’autoritat, ni la fiscal ni el tribunal que em jutjarà. I no és qüestió d’un any o dos, és que ens imputen uns delictes que no hem fet.

Esteu espantats?
—J. V.: No, personalment em fa més fort. Jo dic que la gent ha de continuar lluitant pel que creu. La gent es va adonant que els grans canvis arriben del carrer, i que el govern i tot el poder que tenen darrere poden perjudicar-los.
—C. E.: Volen que no es torni a repetir, juguen a l’estratègia de la por. Nosaltres hem de continuar. Ens poden detenir i portar-nos a la força a qualsevol lloc, però no ens canviaran les idees.

Ho heu demostrat. Vau tornar a participar en la protesta en contra de la vostra imputació que van convocar els CDR aquest 27 de setembre. Però aquell dia hi va haver deu detinguts més.
—J. V.: Sí, i som molts més encara, molta gent anònima també represaliada. Aquesta situació, a mi, també m’ha fet adonar de tota la gent que m’envolta i que ens fa costat. Aquell home que has vist mil vegades al barri, que m’atura i em diu: ‘Noi, ben fet, estem amb tu.’ Això fa veure que no estic sol.
—C. E.: Sobre els represaliats anònims, vull dir que hi ha els presos polítics i els exiliats, que tenen un altaveu brutal i un gran suport econòmic. Però no hem d’oblidar que darrere seu hi ha el poble que també és víctima de la repressió. Nosaltres per a pagar les multes hem de fer actes. No ens queixem tampoc ni demanem res. El nostre judici el paga la caixa de resistència dels CDR.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid