Darrerament, sembla com si els astres s’hagin alineat perquè l’Alguer –i Sardenya per extensió– sigui a l’ordre del dia de l’agenda cultural catalana. Fa poques setmanes, mentre TV3 ens oferia el deliciós documentari L’Alguer: un pentagrama com un carrer, dirigit per Roger Cassany i produït per la Plataforma per la Llengua, alhora rebíem també amb alegria la notícia que el Consell Regional de Sardenya ha aprovat una nova llei de protecció i promoció lingüístiques que hauria de permetre definitivament la introducció del català a les escoles de l’Alguer, entre d’altres novetats. Em consta, així mateix, que el projecte cultural Barnasants té intenció que a partir de l’any vinent aquesta ciutat catalana de Sardenya esdevingui seu permanent del festival de cançó i cultura d’autor de referència.
Protegir i promoure la cultura i el català de l’Alguer hauria d’ésser un objectiu cabdal no només del govern sard i del municipi de l’Alguer, sinó també de la Generalitat de Catalunya. L’Alguer és, probablement, la prova fefaent que el principi científic de l’homeopatia funciona a la perfecció, almenys pel que fa a la geopolítica: com bé explica l’ex-síndic alguerès Carlo Sechi, l’Alguer, tot i tractar-se del territori més petit del domini lingüístic català és, sens dubte, el trosset que fa més gran la comunitat internacional dels Països Catalans. Al capdavall, és aquesta ciutat de menys de 45 mil habitants qui ens permet de dir alegrement que la nostra llengua és parlada a quatre estats d’Europa. Val a dir que no tot són estadístiques: l’Alguer també és una mena de reserva biolingüística natural, que hauria de permetre’ns de recuperar mots, sintaxi i expressions avui malauradament en desús a la resta del domini lingüístic català.
Però l’Alguer és molt més que un laboratori de filòlegs i politòlegs lingüístics, de la mateixa manera que Sardenya és molt més que platges paradisíaques de sorra blanca i aigües turqueses. Evidentment, l’Alguer és, o hauria d’ésser, la ciutat-pont entre Barcelona i Càller, entre Catalunya i Sardenya, aquesta illa del Mediterrani tan gran com probablement desconeguda per la major part de la societat catalana, d’un punt de vista cultural. Per aquest motiu, caldria que la bona nova de la flamant llei sarda anés acompanyada de la reobertura efectiva de la delegació de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, clausurada pel 155 aviat farà un any.
En tot això pensava l’altre dia mentre rellegia el magnífic prefaci que l’escriptora i política independentista sarda Michela Murgia va escriure a propòsit de les Cartes de la presó del també sard Antonio Gramsci. Murgia, aquesta brillant autora que es va fer famosa arran del blog –i després llibre– Il mondo deve sappere, on denunciava públicament l’explotació laboral i la pressió psicològica que rebien els treballadors d’una empresa multinacional d’atenció i comercialització telefònica, és l’encarregada de contextualitzar meravellosament l’edició i selecció que Paolo Spriano fa de les cartes que el Nino va escriure a familiars, amics i companys de lluita durant els deu anys que va ser privat de llibertat –i que, de fet, li van provocar un seguit de problemes de salut que el van condemnar a una mort prematura.
En el prefaci, Murgia escriu el següent: “El règim feixista era un sistema hipòcrita fins al punt d’haver de fer veure que existia una certa forma de legalitat: així, per combatre els opositors polítics no es limitava a empresonar-los, sinó que mirava de legitimar la seva pròpia arbitrarietat construint al voltant d’ells un entramat de delictes i crims inventats, que permetessin atribuir al moviment social que es volia sufocar –en aquest cas, tota força política democràtica i d’esquerres– tota mena de danys socials. Per fotre a la garjola Nino Gramsci es van inventar sis delictes: conspiració, incitació als militars per desobediència a les lleis, ofensa al cap de govern, incitació a la guerra civil, incitació a la insurrecció i al canvi violent (sic) de la constitució i de la forma de govern i finalment incitació a l'odi de classe i la desobediència de les lleis a la premsa.”
I més endavant afegeix “No obstant això, atès que els delictes ficticis no poden ser tinguts en compte per veritables jutges, la condemna de Gramsci no la va fer cap magistratura ordinària, sinó un tribunal feixista, el Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat a Roma, de fet, una magistratura paral·lela que s’ocupava dels enemics polítics del règim.”
Crec que l’explicitació dels paral·lelismes amb la situació actual és innecessària i cadascú que tregui les conclusions que vulgui. La famosa frase del feixista italià Michele Isgrò sobre Gramsci n’és un bon resum: “Hem d’impedir a aquest cervell de pensar durant els propers vint anys”.
