Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Per un Consell d'Acció Republicana
Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana

Catalunya és un país successivament conquerit per la força de les armes. Primer en el període  compres entre 1705 i 1714 i, posteriorment, al 1939. Mai s’ha permès als catalans exercir el dret d’autodeterminació. La constitució de 1978 consagra un estat  unitari i centralista que cedeix algunes competències. És per això que Catalunya és una Nació ocupada per la força i com a resultat de l’aplicació del dret de conquesta no disposa d’un estat propi.  

No sols és un país ocupat sinó que, en termes del article 7 de l’Estatut de Roma de 17 juliol de 1998, que el defineix com crim de lesa humanitat, som objecte de  “persecució com  a col·lectivitat amb identitat pròpia fundada  en motius polítics, nacionals, ètnics i culturals” que es manifesta amb la “privació intencional i greu dels drets fonamentals”.

Com a conseqüència de la lluita per l’autodeterminació del poble de Catalunya, l’estat espanyol (és a dir,  la monarquia borbònica, els polítics corruptes que sagnen la ciutadania, l’oligarquia financera i tota la casta endogàmica d’alts funcionaris), han posat en marxa tots els mecanismes del seu poder amb l’únic objectiu de vèncer i humiliar els catalans. 

Amb la seva acció, que no respecta cap principi democràtic, perquè son autoritaris i romanen feixistes, treballen i continuaran treballant per la dissolució de la nació catalana i el seu sotmetiment, per la violència, a la cultura i les formes de fer d’una Castella espoliadora que no pot tolerar de cap manera que el poble manifesti la seva voluntat de manera democràtica mitjançant la realització d’un referèndum. 

L’aplicació abusiva i anticonstitucional de l’article 155, la persecució de centenars de regidors, la indiscriminada i impune  brutalitat policial, les detencions i multes, el desmantellament d’òrgans de la Generalitat, el control dels mossos i dels mitjans de comunicació, el control de la despesa, la dissolució del Govern i del Parlament, la no acceptació dels resultats de les eleccions del 21-D, la persecució i empresonament de representants de la societat civil, del Parlament i del Govern; l’empresonament del candidat a president de la Generalitat per tal d’impedir la seva investidura; i ja, per últim, la detenció i petició d’extradició del President Puigdemont a Alemanya ... mostren la naturalesa del règim sustentat pel PPSOE i Ciudadanos.

Com tot règim autoritari les sentències d’Estrasburg, les comminacions de l’ONU o les denúncies d’Amnistia Internacional no els fan ni fred ni calor. Compten amb el suport d’altres estats que de mica en mica seguiran la seva deriva antidemocràtica.  Recordem com el assassins Videla i Pinochet anaven del bracet amb l’emèrit Borbó. Tot ells van beure de la mateixa font d’on brollen les dictadures. 

Els catalans hem comès un greu error. Emmirallats amb el comportament democràtic d’altres països no hem sigut capaços de valorar correctament el cada vegada més fi i desgastat vernís de la democràcia espanyola. Hem pensat que la nostra raó, per justa, havia de prevaldre. Ens hem entestat a dialogar amb els pares i mares de les rates de les clavegueres de l’estat. I entretant hem jugat clars, a cara descoberta, democràtics fins les últimes conseqüències: la presó en base a acusacions delirants i inversemblants mentre jugàvem a un joc partidari que, en ocasions, aconseguia desconcertar el conjunt de la ciutadania.

Hem tret conclusions de tot això?  Hauríem de fer-ho ràpidament. Hem copsat les limitacions de l’acció parlamentaria? És la acció d’un Parlament assetjat per la repressió la que ens permetrà fer avenços substancials vers la República? Esperem que la imprescindible acció d’internacionalització  del conflicte que porten a terme els nostres exiliats ens porti la democràcia i la llibertat? No és mes cert que és el poble, la societat civil, la que,  en constant acumulació de forces, eixamplant la base amb la seva lluita constant i des de baix, enfrontant-se a la repressió, activant la defensa dels drets col·lectius, manifestant el seu rebuig a l’estat ocupant i als interessos que defensa, ordint un estret teixit constituent i estenent la cultura republicana... és la veritable força determinant? 

Democràcia, llibertat, autodeterminació, independència, República catalana, drets socials, benestar són termes que a Catalunya cada dia són més pròxims; mentre que l’estat espanyol s’entesta en la seva deriva uniformadora,  centralitzadora i neoliberal. Per aplicar  aquestes polítiques l’estat sols pot posar en marxa programes antidemocràtics i repressius.

Els que estem per la República catalana compartim objectius. Altres, de bon grat o a la força, s’adonen que sense ruptura democràtica no és possible progrés social. Possiblement la repressió ha situat alguns a la defensiva amb conseqüències d’ordre tàctic  que no trigaran a superar-se.  Un tema substancial resta per ser resolt. Com donar resposta a les necessitats organitzatives per avançar en la consecució de la República catalana?

Cal superar la falsa dicotomia entre polítics i societat civil. És prou conegut el llistat d’encontres i desencontres, malfiances, pressions i retrets, de moments d’impàs que s’han produït al llarg d’aquests anys.  Cal destacar que els avenços substancials s’han produït quan s’ha afermat la col·laboració,  l’entesa i la suma, entre uns i altres. 

La situació política nacional i internacional, la repressió, i la complexitat del moviment format per molts actors exigeix donar respostes organitzatives potents, eficients i equilibrades, que tinguin en compte la multipolaritat i donin al moviment coherència i inclusivitat. És necessari donar respostes comunes, coordinades, col·laboratives i orquestrades als diferents problemes a què s’enfronta el republicanisme. 

L’estat espanyol  actua com una unitat destructiva que posa totes les seves peces en joc de forma organitzada i simultània. L’enfrontament amb l’estat per l’assoliment dels nostres objectius exigeix d’una estreta coordinació del conjunt del moviment cívic, de l’acció política parlamentâria, i  de l’activitat exterior d’internacionalització del conflicte . Ningú pot ser prevalent perquè tots són necessaris.

El marc polític espanyol és el de la repressió i l’escanyament social, polític i econòmic. Si som únicament reactius serem vençuts. Necessitem polítiques actives coordinades en tots els fronts, omplir de lluita tots els àmbits possibles. La nostra unitat no sols ens ha d’enfortir sinó que ha de servir per posar de relleu totes les debilitats de ‘adversari. Hem de guanyar fent esclatar totes les seves contradiccions.

L’univers republicà català és ric per la seva gran quantitat d’iniciatives polítiques, i feble per la seva manca d’anàlisi conjunta i de coordinació en la acció. Necessitem dotar-nos amb urgència d’un centre que, de forma col·laborativa, organitzi la participació, el debat, la coordinació, la decisió i l’acció del conjunt del front republicà. Un Consell  d’Acció Republicana que comptant amb una forta representació territorial, de l’associacionisme cívic, professional, sindical i polític de l’interior i l’exterior que pugui plantejar polítiques d’ampli espectre consensuades pel conjunt. Hem de constituir un ens de resistència activa que ens permeti elaborar polítiques de refermament i desenvolupament de la República catalana i sigui capaç de respondre políticament i de mobilització social i ciutadana a les agressions.

El Consell d’Acció Republicana hauria d’estar format per un nombre de portaveus no massa nombrós – d’un centenar de persones- però fortament representatius dels tres eixos que l’haurien composar; s’hauria de dotar d’una organització pròpia que sigui compatible amb un funcionament semiobert i, en certes comeses, “discret”. La relació entre el Consell i les diferents organitzacions hauria de ser de caràcter confederal de manera que les polítiques elaborades pel Consell haurien ser àmpliament compartides per les entitats participants.

Cal oposar, a l’acció de l’estat, una acció republicana unitària  i això exigeix dotar-nos de formes organitzatives que ho facin possible. El Consell de Acció Republicana pot ser l’instrument que necessitem. 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid