La decisió de Catalunya en Comú en relació amb l’1-O és prou dramàtica per limitar-se a proferir unes quantes lamentacions telemàtiques i algunes interpel·lacions retòriques. El suposat estupor amb què s’ha rebut la notícia en alguns sectors de l’independentisme organitzat (especialment, entre els seus dirigents) vol amagar o bé una relliscada greu a l’hora d’analitzar el paper estratègic dels comuns o bé una excessiva indulgència a l’hora de denunciar aquesta estratègia..., no fos cas que es posessin més en evidència certes aliances “contradictòries”, com ara la que va permetre que Ada Colau fos alcalde de Barcelona.
Però la situació a què s’ha arribat i la velocitat amb què transcorren els esdeveniments ja no permeten més vacil·lacions. Cal posar els punts sobre les is. El temor d’alguns “intel·lectuals” independentistes que la causa de l’autodeterminació catalana perdés suport popular si es denunciava clarament l’espanyolisme que s’amaga sota la pell d’activistes socials dels comuns ens ha fet perdre perspectiva a l’hora d’identificar els fronts més febles del “procés”, i és obvi que el de les lluites socials ha estat el més debilitat: és a través de les seves esquerdes per on, ara, mira d’irrompre l’assimilisme espanyol, dins el cavall de Troia d’una esquerra de cartró pedra.
La gent d’esquerra de debò, però, la que ha assumit bé allò de la “praxi” i no s’abandona a essencialismes ideològics, entén bé que la “revolta catalana” no és una revolució econòmica (ara per ara, impossible), sinó el propòsit dels catalans d’exercir el dret a l’autodeterminació; que aquest fet és una oportunitat històrica per ferir mortalment l’oligarquia que sotmet totes les classes populars “espanyoles”, i que, sí, que una part d’aquesta oligarquia és catalana. I, de gent d’esquerra de debò, gent capaç d’assimilar aquestes tres certeses, segur que, a les bases de les organitzacions que formen part del tinglado dels comuns, n’hi ha força.
No els ha de costar gaire, per tant, adonar-se del veritable sentit de l’estratègia que s’ha imposat aquest dissabte a l’executiva de Catalunya en Comú. Afirmar que l’1-O és fruit d’una “fugida endavant del govern de la Generalitat”, a part d’un menyspreu per als centenars de milers de persones que, durant cinc anys, han sortit al carrer a reclamar la independència de Catalunya, és una barroera tàctica demagògica per refermar en els seus seguidors l’absurda idea que el moviment independentista és un invent de la dreta catalana. Però, naturalment, allò que oculten aquests dirigents és la seva oposició, ja no al dret a l’autodeterminació (almenys la catalana), sinó al dret del poble a ser consultat sobre aquesta qüestió. I, per acabar de reblar el clau, volen mirar de convertir un acte legítimament democràtic en una mobilització favorable als seus interessos quintacolumnistes.
Arribats a aquest punt, i tenint en compte que el procés no és cap joc de nens, com demostra la preparació de la resposta repressiva per part de l’estat espanyol, es fa imprescindible desemmascarar aquesta estratègia des de la mateixa esquerra. Cal fomentar la contradicció entre aquests militants de base conscients i la seva direcció política. Ja no tenim temps d’endolcir la realitat als indecisos. Hi ha situacions històriques en què l’honestedat revolucionària ha d’estar per damunt de la disciplina de partit.
Ignasi Farinyes Gasalla
Filòsof
9-VII-2017
