Perdoneu-me el títol fàcil però la veritat és que, des del punt de vista polític i pensant en la resolució positiva del conflicte amb l’Estat Espanyol, aquest juny promet emocions fortes. Si tot va com ha d’anar, en els propers dies s’anunciarà la data i pregunta del referèndum d’autodeterminació. Immediatament – i si el meu sentit comú no em traeix- l’ANC, Òmnium i l’AMI convocaran una gran manifestació per donar suport al govern i als grups polítics que s’han compromès amb aquesta solució democràtica. Aquesta manifestació haurà de tenir lloc al cap de molts pocs dies de l’anunci i serviria per advertir als poders executiu i judicial del Regne d’Espanya que les mesures que prenguin en contra d’aquest referèndum no podran anar dirigides només contra un president, un govern o un centenar de parlamentaris sinó que seran centenars de milers les persones disposades a assumir les conseqüències d’aquest xoc amb l’estat. Dit d’una altra manera, i tal i com s’ha demostrat amb en Mas i tants d’altres, aquí no hi ha líders imprescindibles ni persones irreemplaçables perquè sempre hi haurà algú disposat –i preparat- per assumir tasques de comandament i representació quan sigui necessari. Aquesta gran mobilització ha de servir, alhora, per explicar al món -amb una imatge del centre de Barcelona col·lapsat d’estelades- que això no és cap broma ni la dèria d’un grapat de polítics sinó l’expressió d’una emprenyamenta que no es soluciona amb pedaços ni subterfugis. Amb aquesta gran mobilització, tranquil·la i pacífica però potser una mica menys alegre que les de cada 11 de setembre, la Moncloa i la Zarzuela hauran de saber que, si opten per jugar la carta de la repressió, no en tindran prou amb multes i inhabilitacions puntuals, sinó que hauran d’emprendre mesures molt més contundents que potser els serviran per aturar el cop (de moment) però els restaran definitivament la poca legitimitat que aquí encara conserven i els destrossarà (encara més) la imatge exterior.
Cal recordar que els diferents intents de l’estat i els seus aliats per aturar l’anomenat Procés i no arribar al punt on ens trobarem aquest mes de juny han resultat un fracàs contrastable. No han aconseguit trencar la societat catalana i crear un clima d’enfrontament civil que justifiqués actuacions extraordinàries destinades a “preservar la convivència”. No se n’han sortit, no només perquè l’independentisme del segle XXI és extraordinàriament inclusiu, sinó també –cal dir-ho- perquè en l’espai de l’unionisme els feixistes són una minoria activa i cridanera, però minoria al cap i a la fi. Paral·lelament, han mirat d’esquerdar la unitat política que dona suport a la independència intentant que se’n desprengués alguns dels seus extrems. Així, s’han acarnissat amb la corrupció del món convergent i han fomentat l’esquerranisme a la CUP. Malgrat això, i tot i els moments d’inevitable tensió viscuts, ningú s’ha acabat desmarcant d’un referèndum tant àmpliament demandat i desitjat. Fins i tot una part de l’unionisme, el d’esquerres, es veurà obligat a donar suport a l’única opció democràtica realment possible, la del referèndum a la tardor.
Cal, doncs, data i pregunta, sí, però cal també una gran mobilització que demostri que, fracassades les estratègies de la divisió (social o política), tampoc els funcionarà la seva opció preferida, la de la por.
