Drassanes per la República ha manifestat avui que "El Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) pot ser una trampa en el camí de la independència. Remarca que això s’ha d’explicar molt bé perquè adverteix que "podem permetre caure en aquest parany". En la seva Declaració recent del mes de juny ja exposaven clarament que:
“…pensem que és important situar els diferents elements de la manera que permetin avançar, perquè, per exemple, la idea d’un referèndum (RUI) situada fora del context adequat podria ser (com ja força experts han remarcat) un factor de distorsió o de dilació en el camí cap a la independència”.
En la seva pàgina web exposa que "Cal explicar-ho breument. Tot aquest enrenou apareix quan algunes persones destacades fan una proposta de RUI davant l’atzucac polític que va resultar de l’obstrucció parlamentària als pressupostos, un fet que s’ha agreujat després amb la proposta del SN de l’ANC de sotmetre a referèndum intern la proposta d’exigir-li al Govern que faci un referèndum RUI vinculant, amb pregunta binària. Sobre aquesta qüestió pensem que abans de prendre una decisió cal estar informats. La idea de proposar un referèndum a les bases de l’ANC, sense que hi hagi hagut un debat profund sobre les conseqüències polítiques i legals d’una DUI o d’un RUI, ens sembla tendenciós. Aquesta proposta de referèndum intern, sense una informació adequada pensem que és només un intent, poc fonamentat políticament, del SN de l’ANC per a recuperar el protagonisme perdut en els darrers mesos".
En primer lloc recorda que "venim d’uns fets polítics clars en aquest sentit:
1.- Una consulta vàlida i de caràcter vinculant: Ens hauríem d’anar acostumant al fet que tant els referèndums com les consultes són, i han de ser, vinculants en funció de l’existència d’un quòrum mínim. El 9N de 2014 es van manifestar 2,345M de persones sobre un cens de 5,315M, és a dir un 44,12% de participació. Més que suficient. A les eleccions europees, per exemple, van votar un 45,84% del cens, una participació que, si fa no fa, és semblant.
I sembla que aquests percentatges s’accepten internacionalment. És cert que no es disposava d’un cens oficial, que hi van participar els ciutadans entre 16 i 18 anys i que va ser organitzat per voluntaris. Però això no invalida els resultats, només els pot matisar. Les votacions van ser, a més, validades per quantitat d’observadors i premsa internacionals que es van fer ressò del moment.
2.- Una sobrada majoria: Hi van votar Sí-Sí un 80,76% dels votants, és a dir un 44,12% del cens i per tant el resultat de la consulta és que més d’un 80% dels que van votar, volen constituir un estat independent.
3.- Les eleccions plebiscitàries del 27S: Els partits a favor de la independència van dir, per activa i per passiva, que aquelles eleccions eren plebiscitàries i per tant vinculants respecte la proclamació de la independència. La ciutadania de Catalunya va donar un mandat al Parlament per portar-nos a la independència. És en aquest sentit que els parlamentaris independentistes de JxSí i la CUP, van decidir el 9N (del 2015) i per majoria, fer les tres lleis i dissenyar el full de ruta cap el trencament i la independència.
Així, la ciutadania ja s’ha pronunciat (el 9N del 2014), i ha donat el mandat als polítics per liderar el camí cap a la independència (el 27S del 2015). Ara és el torn dels polítics que van ser elegits per fer la tasca que es van comprometre a fer i per a la qual tenen el mandat inexcusable de la ciutadania. El poble ja s’ha pronunciat dues vegades i totes dues en el mateix sentit. Ara són els polítics els que han de fer la feina a què s’han compromès seguint el mandat popular.
I, en segon lloc, hem de sospesar les conseqüències legals i polítiques de les coses que es proposen:
Abans de proposar un referèndum hem d’explicar molt bé les diferents alternatives i les seves conseqüències. Si solament es proposa una sola alternativa, no és un referèndum en sentit estricte, sinó que és una mena de plebiscit de confirmació, que té el propòsit de refermar una decisió que ja ha estat presa per la mateixa direcció de l’ANC que ho proposa.
En aquests moments les alternatives a plantejar a les bases de l’ANC i, per extensió, a tota la ciutadania de Catalunya són tres:
1.- Fer un RUI
2.- Fer una DUI
3.- No fer res i deixar que el Parlament i el Govern segueixin el seu full de ruta en la confiança que ens portaran a bon port.
Què pot passar si fem un RUI (referèndum unilateral)?
1.- Fer un RUI en el context actual i sense canviar res més, significa fer-ho dins la legalitat vigent que en nega qualsevol mena de validesa.
Per contra, fer un referèndum després d’haver fet una DUI té l’avantatge de la cobertura d’una nova legalitat.
2.- Com que un RUI és il·legal és més probable que es produeixi amb una baixa participació i que això suposi, finalment, un element de deslegitimació. La por d’actuar en un context d’il·legalitat farà segurament augmentar les crítiques al RUI per part dels sectors contraris i farà finalment que molta gent no vagi a votar.
3.- En aquest ambient enrarit de dues presumptes legalitats (o almenys amb instruccions contradictòries emanades dels dos Governs en conflicte), serà més probable que les votacions no es puguin guanyar a causa de la gran confusió que es produirà. Perquè una decisió pugui ser fidel a la voluntat popular i vàlida, els votants necessiten un ambient de claredat i de fermesa institucionals. I això només es pot garantir en un sol marc legal que es percebi d’una manera clara i inequívoca.
4.- En un RUI, és a dir, en un referèndum convocat de manera unilateral, es posa en forta tensió, no solament l’electorat sinó molt especialment, el funcionariat, incloent-hi les forces de seguretat, que es trobaran davant dues legalitats contradictòries. Serà així inevitable que sorgeixin molts problemes d’organització i que una part del funcionariat i estigui en contra.
5.- Per tant, amb aquesta opció del RUI és tota la societat la que entra en conflicte intern, una situació que posa en perill el resultat mateix d’un referèndum, l’instrument que suposadament hauria de permetre el camí a la independència.
Totes aquestes coses són les que la ciutadania, i l’ANC, han de valorar abans de pronunciar-se sobre la conveniència d’un RUI, o no.
Que pot passar en una DUI (Declaració Unilateral)?
1.- És una declaració feta des d’un Parlament plenament legitimat per a fer-ho i en justa conseqüència a tot al que hem exposat en la primera part d’aquest escrit sobre la valoració del 9N del 2014 i el 27S del 2015. Es tracta, així, d’una nova legalitat emanada des de la sobirania delegada del poble de Catalunya. Ningú no pot dir que aquest mandat no tingui fonament legal perquè a les eleccions del 27S es va dir ben clarament, per activa i per passiva, que eren plebiscitàries.
2.- Els polítics que es van postular per portar-nos a la llibertat són els que tenen, ara, la responsabilitat de fer-ho. Ningú més n’ha de ser responsable. Amb la proposta del RUI (referèndum unilateral) es descarregaria, en canvi, la responsabilitat sobre la població i molt especialment sobre el funcionariat. Amb una DUI (declaració unilateral) qui assumeix la responsabilitat són els polítics que han estat escollits per a portar-nos a la independència.
I per a qualsevol acció d’un ciutadà o d’un funcionari, sap que pot remetre’s a l’empara de la nova legalitat.
3.- D’altra banda, solament la DUI dóna legalitat i credibilitat a totes les decisions i accions necessàries posteriors: Llei de Transitorietat, Referèndum de confirmació de la independència, Procés constituent….etc.
La qüestió del referèndum previ podria aparèixer, segons les nostres valoracions, només en un primer moment, com a instrument d’emplaçament darrer a l’estat espanyol. És per això que la nostra proposta és:
1.- El primer pas seria emplaçar l’estat espanyol, per darrera vegada, perquè en un termini que no pot excedir del present any 2016 s’avingui a convocar, juntament amb el Parlament de Catalunya, la celebració d’un referèndum vinculant, binari, sobre la independència de Catalunya. Comprometent-se, al mateix temps, en el cas que el resultat sigui favorable a la independència, a iniciar tot seguit les negociacions sobre els termes de la separació.
En el cas, ben probable, que aquest referèndum no sigui possible el que considerem que s’ha de fer, tal com ja s’ha exposat en els acords del 9N passat, el pas següent és :
2.- La declaració d’Independència: Finalitzat el termini de l’any 2016 i, en el cas que l’estat espanyol no atengui l’emplaçament, el Parlament declararà unilateralment la Independència de Catalunya (DUI), en just acompliment del compromís polític del 9 de novembre passat. Simultàniament, i dins ja de la legalitat catalana, s’aprovarà la llei de transitorietat jurídica i es convocarà tota la ciutadania de Catalunya a la celebració d’un referèndum de ratificació de la Declaració de Independència i del nou marc jurídic creat.
El referèndum el farien, doncs, en aquest cas, les institucions catalanes ja sense dependre de l’administració espanyola. Finalment es clouria el procés constituent, un altre element del procés en el qual no ens estendrem en aquest document.
Així, doncs, aquesta qüestió del referèndum només té sentit, per a nosaltres, de dues maneres diferents:
– Per a emplaçar per darrera vegada l’estat espanyol perquè l’organitzi (cosa que molt probablement no farà, però que si ho fes ja ens posaria a la mà un instrument de ruptura eficaç).
– O per a ratificar la declaració d’independència, ja actuant dins una nova legalitat.
Som conscients que la seqüència d’objectius que hem exposat, és ambiciosa i que només serà possible amb un enfortiment creixent de la capacitat de mobilització i d’organització del moviment per la independència.
Pensem que aquesta ha de ser la nostra tasca i la nostra preocupació principal.
Allargar de manera indefinida l’esperança en un referèndum pot ser una trampa mortal.".
