Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Qualsevol nit pot sortir el sol
13/07/2015 Blanca Serra
Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i del Col·lectiu Drassanes Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona i del Col·lectiu Drassanes

Per Blanca Serra Puig, membre de la CUP Barcelona

Aquesta preciosa cançó de Jaume Sisa fa pensar en la situació política actual dels Països Catalans on tot miracle és possible: la seva llista de personatges emblemàtics que viuen en el nostre imaginari col·lectiu podria ser substituïda per una llista oberta de persones que molta gent voldríem veure ocupar la casa política de tots i totes :el Parlament sobirà dels catalans, si és que hi ha d’haver un estat i un parlament nostre: ”Oh, benvinguts, passeu passeu...”podríem cridar i cantar...

Imaginacions a part, la realitat és que sembla que mentrestant estiguem vivint en el regne de la demofòbia, la demagògia, la manipulació i la impostura aquí, als Països Catalans i a aquesta Europa política cada dia més sinistra i inquietant. Unes quantes mostres de tots colors n’hem viscut aquests últims dies:

“Els grecs no tenen dret a votar perquè no estan prou informats per fer-ho i, com que la qüestió sotmesa a votació afecta els alemanys, aquests també haurien de tenir dret a votar” clamava el tertulià unionista Nacho Martin amb els ulls posats, evidentment, en els catalans. Aquesta opinió, més la determinació que manifesten  polítics de la Unió Europea tan manifestament indignes com Jean-Claude Juncker o Jeroen Dijsselbloem de voler acabar amb el govern votat majoritàriament pel poble grec ens demostren per quins camins totalitaris i demagògics transiten alguns polítics i alguns opinadors de pes.

I mentre, els catalans hem d’entomar una versió pornogràfica d’aquesta deriva totalitària en forma de “llei mordassa”, que, per cert, no ha suscitat grans concentracions de protesta indignada, com si, a l’espera del gran “canvi” que han de protagonitzar les cúpules de la indignació oficial a Madrid, ja ens estigui bé aguantar un cop més una nova versió d’estat policial.

Inesperadament un altre manipulador i hipòcrita nat, ens ha demostrat que els xiulets amb que el vam rebre els participants a l’Assemblea Ordinària de l’ANC a Lleida eren del tot justificats. L’alcalde de Lleida acaba de dibuixar uns dels nuclis del bloc del NO que es muntaran: PP-PSC-C’S; possiblement no serà l’únic perquè el sr Duran està fent mèrits per entrar a la coalició (Duran i Chacón són dels pocs polítics catalans que tenen entrada a la comissió de secrets oficials del Congrés espanyol i saben què s’hi manega); a més,  segons i com hi haurà un subbloc del NO de caire pretesament “d’esquerres”, és a dir d’aquestes esquerres que ens tenen acostumats a impartir lliçons de qui és progressista i de qui no ho és i que han dibuixat sempre la catalanitat i la necessitat d’independència com una derivació perniciosa de l’afany de poder i rapinya de les classes dominants catalanes.

És interessant el cas de la Paeria lleidatana per les argumentacions que han donat: es tracta d’assegurar “la governabilitat” i “la neutralitat de l’espai públic ”: és a dir es tracta de mantenir la cadira d’alcalde i d’aturar la viabilitat de la llengua catalana com a llengua comuna de cohesió social. L’argumentació de la neutralitat és la més insòlita perquè no hi pot haver espai públic neutral com no hi pot haver parlaments neutrals. Tots aquests espais–diuen els entesos- són per definició “espais de confrontació, conflicte i resolució democràtica”  I si no es viu així, és que tornem a la mentalitat totalitària.

Però deixem el Bloc del No, que es barallin com vulguin, i anem al dibuix que es presenta per abans i després del 27 de setembre en el bloc del SÍ.

S’ha donat un pas més, al meu parer, en el desplegament de les arrels històriques d’insubmissió del nostre poble, en les quals sempre veiem bategar l’anhel de construir de baix cap a dalt i no al revés, d’intervenir més directament com a voluntat i iniciativa popular i no delegar en uns pocs l’exercici del poder. En la conjuntura actual tenim l’oportunitat de demostrar que totes les mobilitzacions i accions polítiques que s’han tirat endavant des del 2006 amb la Plataforma política pel Dret de Decidir i totes les plataformes populars organitzades per la defensa dels drets socials, és a dir tota l’experiència popular acumulada en els últims 10 anys ens han proporcionat centenars i centenars de microlideratges que ara podem activar i posar al servei de formes innovadores d’acció política amb l’objectiu de dotar de contingut i articulació la construcció de la república catalana independent.

De manera immediata és possible plantejar aquest 27 de setembre com una elecció en doble volta: 27 de setembre :elecció-referèndum entre el Si i el NO amb moltes possibilitats de victòria del bloc del SÍ; a continuació una situació de govern en funcions, ocupat en el dia a dia i un parlament ocupat en apuntalar allò que sigui més imprescindible del dia a dia i començar a plantejar el procés constituent amb una declaració política de voluntat d’independència i una convocatòria d’eleccions constituents el primer terç del 2016.

Serà possible això? Tornem a la cançó: qualsevol nit pot sortir el sol...

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid