Finalment, sembla que arribem allà on volíem arribar quan començarem la campanya "Horta és futur". Després de milers d'al·legacions, de jornades informatives i d'un bon grapat de reunions i assemblees de tot tipus, el PGOU es troba momentàniament paralitzat, i davant de nosaltres ens encontrem assenyalada una data que deu marcar un punt d'inflexió pel que fa a la capacitat de conscienciació i mobilització del poble valencià (de l'horta i de la ciutat) respecte a la salut de la nostra terra i dels seus habitants i respecte al dret a decidir de tot un poble sobre allò que l'afecta directament (tant paisatgísticament, com econòmica com socialment).
Després d'un seguit de mobilitzacions de baixa intensitat (però constants) per tot arreu, pels barris i pedanies a ciutat vella etcètera, etcètera, la jornada en el botànic va marcar, una mica inesperadament cal dir-ho també, l'inici d'una nova situació dintre de la campanya contra el PGOU. La paralització momentània del pla general en un moment ascendent de la mobilització ens duia a enfrontar una clara problemàtica. Per una banda érem i som conscients que aquesta paralització és només momentània i ha de ser llegida en clau de treva electoral; i per una altra que té com a única finalitat obstaculitzar el procés d'empoderament assolit per la campanya evitant que s'estenga cap a altres àmbits del poble valencià en un temps tan delicat com és el de la campanya electoral. Darrere d'aquesta situació trobem la intel·ligent estratègia del govern que intenta, per una banda, desmobilitzar accedint a la petició de la paralització del PGOU (Sense cap compromís real de no dur-lo endavant) i invalidant la raó de ser de la campanya contra l'Ajuntament; i per una altra utilitzar aquesta treva tan necessària per a ells, per agafar aire i per a cercar l'aritmètica electoral (aliança amb Ciutadans) que possibilite pactes i alleugere la més que probable desfeta assegurant parcialment elevades quotes de poder i el pas tranquil de la dreta espanyolista d'un partit corrupte a un altre de nou.
Davant d'aquestes eleccions la corrupció i el balafiament han sigut els dos eixos fonamentals per on han transitat els discursos de l'oposició institucionalista contra el govern oficial. El caciquisme i la vella forma de fer política no han donat pas a una realista proposta horitzontal de fer política, participativa i popular, i a una nova forma d'entendre la relació governats, governants. D'aquesta manera, el trànsit de la vella forma de fer política a una “nova forma de fer política” passa, quasi exclusivament, per una nova estètica de les formes polítiques i per tant, no necessàriament per un canvi de política social, nacional i econòmica. És a dir, l'estètica pren la forma del contingut i l'essència d'un possible canvi té prou amb un canvi de cares i de formes. (Podrà seguir manat la dreta però sense Rita i la seua colla que ja no representa amb dignitat a l'oligarquia de la ciutat).
Aquesta situació ens situa davant d'una sèries d'autocritiques serioses i alarmants. Com és possible que no hàgem pogut alçar una clara proposta municipalista i horitzontal a ciutat quant més possibilitats teníem? I com és possible que no s'haja donat una major confluència en la protesta fins a caminar vers el poder popular i les mobilitzacions estratègiques al carrer? Aquestes són preguntes vitals que cal que anem contestant, però a un nivell minoritari, dins de la campanya horta és futur, s'ha lluitat per aquesta confluència fins a aconseguir-ho, momentàniament, donant peu a situacions interessants per a l'empoderament i la lluita social.
La confluència entre diversos moviments socials i polítics, moviments veïnals i sindicals, grups aïllats de llauradors i llauradores i de defensors de l'horta i de la terra, han propiciat que per primera vegada en molt de temps, la unió de l'horta i de la ciutat siga un fet real i també que certes forces de la ciutat de valència i inclòs l'àrea metropolitana estiguen connectades en una xarxa d'interessos comuns i de lluites quotidianes. Així des d'Alboraia a Castellar-Oliveral i des de la Façana marítima a Benimàmet tot un seguit d'associacions veïnals i d'afectats s'han interconnectat per a respondre de manera horitzontal a la destrucció de l'horta i dels seus habitants. I és això, aquesta xicoteta però vital aportació a la lluita popular en la nostra terra, el que estarà en la balança el 16 de Maig. És vital, per tant, que siga una demostració popular a la dreta i a l'esquerra institucionalista, un clam vital que exigisca un espai autònom d'intervenció social. Demostrant que mentre intentem tenir un lloc en el seu terreny (institucions municipals) tenim guanyat i recuperat un espai que necessàriament ha de ser el nostre: els carrers i les lluites socials.
Aquest moviment, ha tingut que lluitar, abans que res, davant de la manca de suport d'unes estructures institutzionalitzades, que diguent representar els interessos ciutadans, ja fa temps que només representen que els seus propis interessos o un espai d'intervenció tant tancat com allunyat de la realitat social. Malgrat tot,i davant del boicot indirecte de certes organitzacions la tasca de les quals deuria de ser coordinar i dinamitzar l'acció, un grapat d'associassions de veïns i veïnes han fet força i han menejat a les bases dels seus barris per a l'acció concreta i puntual i per a l'acció general i estratègica. També, encara que insuficientment, una certa conexió sembla que podria estar gestant-se dins del mon agrari, un cert moviment que demanda un espai autònom per al treballador/ora de la terra que veu la imminent necessitat de respondre a les agressions quotidianes amb una xarxa de resistència i una certa organització. I en darrera instància, i no per això menys important, la connexió entre un grapat de moviments socials allunyats de les connexions institucionals, que lluitant amb coratge contra la falta de recursos han demostrat i demostren que amb intel·ligència i molt de treball és pot avançar en el camí de la lluita nacional i social.
Ens ha de quedar clar, que el que ens juguen al carrer el 16 de Maig no és la concreció ni la felicitació d'una victòria en una lluita parcial, si no la consolidació dels fonaments per a dur endavant un seguit de mobilitzacions populars que facen possible un canvi real de paradigma, una nova situació social on el poble ha de ser el responsable directe d'aquest canvi i on els governants han de saber que van a estar controlats constantment per uns moviments populars la intenció dels quals ha de ser la de substituir l'acció separada i governant per la participació i l'autogestió social.
Per això, el 16 de Maig, totes les persones que lluiten per un canvi real, per a poder decidir sobre el seu futur i que no dipositen totes les seues esperances a les urnes hem d'estar al carrer apropiant-se d'allò que ens pertany, lluitant uns al costat dels altres per una ciutat i per un horta amb futur i amb esperances.
Visca l'horta lliure¡
Visca la terra lliure!
