Un futur per a la Franja de Ponent

El mite que la Franja de Ponent és el territori on més és parla el català per comparació amb d’altres territoris dels Països Catalans, no és aplicable, ni de bon tros, a Fraga. Temps enrere un amic aragonès de vora Saragossa, que va residir un temps a Fraga, m’ho va fer veure: «encara no t’has adonat que hi ha molta més gent que parla el castellà, tant pel carrer com en els comerços i altres llocs públics, que no pas el català». I, en paral•lel, la senyora Pepeta, fragatina de soca-rel, que ens va deixar ara fa més de mig any, m’havia explicat que fa unes dècades tothom, absolutament tothom, «parlava en fragatí». Deia fragatí perquè no n'acabava de ser conscient que parlava català. I és que la gent de la Franja de Ponent són l’exemple d’aquelles persones que han estat «expropiades de les seves arrels i característiques concretes», que diu Joan Ramon Resina, professor de la Universitat de Stanford (EE.UU.). Tant és així, que bona part dels fragatins no s’identifiquen com a catalanoparlants. Fins i tot, a alguns els fa un cert escrùpol ser confosos per catalans.

L'evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l'escola, tant abans com ara, s’inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l'extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l'existent manca de consciència lingüística no és gens estrany. Això també explica que aquells aspectes vinculats a la llengua pròpia quedin associats a situacions de conflicte, de les quals ningú en vol saber res per no picar-se els dits. Ben mirat, el silenci entorn la llengua autòctona, malgrat la seva galopant degradació, és esfereïdor. En rigor, Artur Quintana, filòleg i president d’Iniciativa Cultural de la Franja, apunta que la transmissió del català a Aiguaviva de Bergantes i La Codonyera, viles del Matarranya, està força malament, «Hi ha gent que va deixant de transmetre’l. Diuen que el seu parlar és massa estrany». Quintana afegeix que no diuen mai que parlen català, «però no tenen cap problema a parlar-hi amb la gent que ve de Catalunya o de València. Sembla que antigament el català havia arribat fins més enllà, fins al riu Martín. La toponímia així ho fa pensar». La dinàmica en el qual Espanya ha immers la Franja de Ponent és la mateixa que voldria per tot l’àmbit lingüístic català.

Amb el propòsit d’impulsar les etapes de l’aprenentatge escolar, amb el català com a primera llengua, el projecte Catxapet, un futur centre educatiu infantil, vol fer-se un lloc en aquests verals. A fi i efecte que la iniciativa, actualment en estat embrionari, vagi prenent volada, es fa necessari disposar del nombre màxim de complicitats institucionals i particulars.

Ara és l’hora d’estendre el camp dels possibles, que proposava Jean-Paul Sartre el maig del 68 a París. Sí senyor, ara és l’hora d’eixamplar la visió de les coses.