Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
“Ciutat morta sorgeix de la ràbia”
02/08/2014 Hemeroteca

Xavi Artigas i Xapo Ortega es van dedicar a desgranar el cas de corrupció policial conegut com a 4F, que va acabar amb nou persones condemnades arran d’una agressió a un policia el 2006 a Barcelona. El documental Ciutat morta és el fruit d’aquest treball d’investigació, premiat al Festival de Cinema de Màlaga el passat mes de març, obra que, amb el títol de Ni oblit ni perdó, ja s’havia pogut veure en molts centres socials i ateneus. Artigas –que va debutar amb el documental No-res. Vida i mort d’un espai en tres actes– i Ortega, arquitecte de formació, van coincidir en la Comissió Audiovisual del 15-M i són els impulsors de la productora Metromuster. En aquesta entrevista, feta en el marc del Festival de Cinema en Creative Commons de Barcelona, els dos autors fan un primer balanç de la repercussió de la pel·lícula i comenten la seva concepció de documental social.

Després de moltes dificultats, sembla que Ciutat Morta s’acabarà estrenant a la televisió pública. El documental destapava un cas massa delicat?

Xavi Artigas: No-res també tractava d’un tema polític, però se centrava en l’experimentació amb el llenguatge audiovisual. A Ciutat Morta hi ha un factor d’experimentalitat, però les qüestions polítiques són molt més explícites i, per tant, pot ser molt més incòmode per a una entitat com TV3. Que finalment s’hagi decidit a emetre el documental és una victòria. Aquests últims mesos s’havien publicat a la premsa alguns articles assegurant que TV3 mai no emetria un documental com aquest. Paral·lelament, el nostre entorn solidari feia temps que preguntava a TV3 per Twitter per què no volia emetre el documental, i fa poc van respondre des del seu compte que s’emetria a finals d’any. És estrany, perquè, just després, quan vam contactar amb ells ens van dir que no en sabien res. Per tant, o el community manager de la televisió s’ha tornat boig –cosa altament improbable– o algú de dalt ha donat l’autorització perquè s’emeti el documental.

Una de les crítiques que us han fet és que el documental sobre el cas del 4F és parcial perquè no incorpora la versió de la policia. Què en penseu?

Xapo Ortega: Vam fer gestions per parlar amb l’exalcalde de Barcelona Joan Clos i la família del policia ferit, però no vam rebre resposta. Amb tot, el que podríem anomenar com “l’altra versió” dels fets també hi apareix: hi va haver uns judicis i unes condemnes. Si no hi han volgut participar, és perquè la seva veritat és aquesta.

Sou conscients que gràcies al documental heu contribuït a difondre un cas que, segurament, hagués costat que anés més enllà de la secció de successos?

XA: En realitat, no vam descobrir res, ja hi havia un col·lectiu que feia temps que havia muntat un dispositiu de comunicació per difondre el cas. Nosaltres ens hi vam afegir en un moment que no s’estava parlant gaire del tema i, d’alguna forma, ens considerem hereus d’aquest grup.

D’on va sorgir la idea de fer un documental sobre el cas?

XO: Formàvem part de la Comissió Audiovisual del 15-M i feia poc que s’havia suïcidat la Patri (26 d’abril de 2011), una de les persones empresonades arran del cas. Després, a l’octubre ens vam assabentar que els dos agents de la guàrdia urbana que havien declarat en contra de les persones empresonades del 4F eren els mateixos que havien torturat l’estudiant Yuri Jardine (vegeu la Directa n. 246). Tot això ens va afectar molt, i després ens van venir moltes ganes d’aportar llum al cas. La idea inicial era fer un vídeo curt, viral, que ho expliqués.

XA: El documental sorgeix de la ràbia. No volíem explicar-ho tot, però tampoc ens volíem deixar res important. El pas d’un petit treball periodístic a un documental de dues hores rau en el fet que vam voler desgranar diferents aspectes de la ciutat de Barcelona que descriuen el tipus de vida que estem obligats a viure mitjançant les polítiques de l’Ajuntament: ens referim a la gentrificació, a la corrupció policial... En el fons, el tema de No-res i Ciutat Morta és el mateix: com una sèrie de polítiques passen per damunt d’unes persones i condicionen les seves vides.

A vegades, els documentals socials tenen un caràcter massa alliçonador i prenen massa partit. Es pot fer una crítica radical i allunyar-se d’aquests codis?

XO: De fet, ens criticaven els vídeos de la Comissió Audiovisual del 15-M perquè eren massa tous, portaven música dels Pets i eren divertits... Pensàvem que calia anar despullant aquests reportatges del codi activista, ja que, al capdavall, ens encapsulaven dins d’un gueto, i ens vam adonar que els vídeos més criticats tenien 200.000 visites. És a dir, estèticament potser no ens agradaven tant, però el missatge arribava molt més lluny. Amb Ciutat Morta vam intentar desfer-nos de tots aquests codis dels moviments socials per trencar el cercle de l’autoconsum.

Dieu que un dels objectius de Metromuster és recuperar l’estatus cinematogràfic que mereix el gènere documental i la no-ficció en general. De quina manera es pot fer?

XA: Quan va néixer el cinema, no hi havia una frontera clara entre el documental i la ficció. Les primeres pel·lícules eren documentals i a partir de 1920 es van començar a crear dispositius que barrejaven la ficció i la realitat, quan el cinema encara s’estava inventant, i van sorgir moltes de les propostes que després s’aniran veient al llarg de la història del cinema. Tot això, algunes persones ho van anomenar no-ficció, és a dir, una ficció basada en la realitat. Nosaltres volem recuperar l’estatus cinematogràfic i que es parli del documental amb dignitat, perquè al llarg del temps la gent va anar tendint a pensar que el cinema de veritat era la ficció (amb actors, decorats, efectes especials, etc.) i que el documental era un gènere menor. Fixa’t que hem guanyat la biznaga –el premi al Festival de Màlaga– de plata com a millor documental, mentre que la millor pel·lícula ha obtingut la biznaga d'or. Això ja et diu moltes coses. És veritat que les produccions documentals són més barates, però, en canvi, temàticament són iguals d’interessants o fins i tot, ho poden ser més.

Sempre heu apostat per les llicències lliures. Sovint, però, el concepte de cultura lliure es confon amb la cultura gratuïta. Quin és el model de distribució i consum que s’hauria de potenciar?

XO: És complicat. Des de l’òptica dels moviments socials, és clar que hi ha coses que s’han de fer de franc. Jo crec que amb les llicències lliures serem igual de pobres que amb el copyright però, com a mínim, podrem compartir el que fem.

XA: Excepte si ets Pedro Almodóvar, el copyright no et beneficia. Els Creative Commons tenen un valor afegit: van acompanyats d’una pedagogia que diu que la cultura lliure no ha de ser necessàriament gratuïta. Avui dia, per a mi, la cultura gratuïta és la del copyright. Amb les noves tecnologies, hem aconseguit que tot estigui disponible gratuïtament i s’ha creat una mena de pedagogia de la il·legalitat. És a dir, s’està ensenyant la ciutadania que piratejar està a l’abast de tothom i que no es pot aturar. Per contra, la cultura lliure defensa que no passa res si accedeixes als continguts gratuïtament: l’autor t’ho permet, ja que, en definitiva, vol que la seva obra es conegui, i et diu que té un valor. És a dir, et demana que facis una donació, que t’impliquis en una part del procés... Pel que fa a la resta, no hi ha gaires diferències. Si fas una cosa que agrada, la gent ho voldrà baixar com sigui, ja trobarà la forma de saltar-se el bloqueig. Ara bé, si permets que les persones s’ho descarreguin prèviament i després els demanes una aportació, és molt més probable que en treguis algun profit.

XO: Ara mateix ens obliguen a navegar entre dues aigües: les llicències lliures i els festivals, que ens exigeixen exclusivitat. Per això hem fet 80 projeccions del documental en centres socials i ateneus de Barcelona, Madrid i València amb el títol Ni oblit ni perdó, mentre que per als festivals el títol és Ciutat Morta... I vam estrenar-lo amb la primera denominació al cinema ocupat de la Via Laietana de Barcelona per cobrir-nos les espatlles. Volíem que, en l’historial de cerca de Google, no aparegués que el documental s’havia estrenat.

XA: D’una banda, teníem una comunitat molt interessada que es difongués el documental, i havíem de respondre. D’altra banda, volíem que tingués un recorregut pels festivals. I això era incompatible, perquè ens impedien projectar la pel·lícula durant els dos primers anys lliurement. En resum, encara funciona una lògica de la cultura privativa i de l’exclusivitat, però nosaltres volem que Ciutat Morta sigui accessible per a tothom sense caure en la ingenuïtat: sabem que els festivals donen prestigi, premis... És a dir, la difusió que hem aconseguit gràcies al festival de Màlaga hagués estat impossible si el documental només s’hagués vist als ateneus.

Hi ha el perill que les llicències lliures i els valors que promouen acabin sent cooptades pel sistema?

XO: Crec que les llicències lliures pirategen les llicències comercials. De fet, els Creative Commons són un copyright modificat.

XA: Hi ha alguns invents que es difonen entre la societat i, el capitalisme, els absorbeix immediatament. Però poden ser com virus, formes de hackejar el sistema. Els Creative Commons poden convertir-se en una moda, però això també pot fer perillar alguns monopolis que controlen la cultura a escala mundial. Posaré un exemple paradigmàtic: els hipsters i la bicicleta. És a dir, que la bicicleta esdevingui elitista i de moda, i que a Nova York de sobte tothom vagi en bicicleta pot fer mal a la indústria més poderosa dels EUA, la de l’automòbil. En aquest sentit, que hi hagi festivals de llicències lliures que puguin ser glamurosos i, fins i tot, pijos, em sembla perfecte perquè poden acabar provocant un canvi de la lògica cultural.

XO: És evident que Ciutat Morta, havia de ser en llicències lliures: pertany a les persones que van fer aportacions econòmiques des del principi i, a més, la història, la lluita i la investigació no és nostra.

Per acabar –i en clau més personal–, podem parlar d’alguns referents o influències importants?

XO: El documentalista i activista Joaquim Jordà, que també va explicar històries vinculades a la gentrificació, i José Luís Guerín, autor de En construcción.

XA: Per a nosaltres, Jordà és el gran documentalista de Barcelona. No explicava les coses des del lloc comú, sinó que sacsejava l’espectador i feia una crítica real, tocant de peus a terra. D’altra banda, també m’inspira la poètica i la capacitat d’imaginar altres realitats des d’un punt de vista personal de documentalistes com Mercedes Álvarez, una influència indiscutible a l’hora d’aturar-me una mica i pensar com vull explicar una cosa. Una obra audiovisual pot ser molt efectiva a l’hora de comunicar i, al mateix temps, poètica.

Aquesta entrevista va ser publicada a la DIRECTA n.367. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid