Utilitzar la llei o la Constitució com si fossin un poder absolut, és retornar als temps autoritaris. La Constitució no és un poder sobirà, ni tan sols limitat o restringit, perquè senzillament no és Poder. Si la constitució no s'entén com un dret col · legiat la sobirania no resideix en ella sinó en els ciutadans que la consensuen per al seu benefici, i en el seu lloc s'utilitza com si fos un cos autònom, en si mateix i per a si mateix, contra la legalitat i legitimitat dels ciutadans o si és utilitzada per una part de l'Estat per imposar la seva voluntat a l'altra amenaçant la llibertat i la sobirania dels ciutadans i les seves comunitats polítiques, trenca el consens.
Tota constitució no és altra cosa que un document ideològic consensuat per forces polítiques diferents i fins antagòniques en les seves ideologies. Com va escriure l'actual cap de l'Estat, Joan Carles I, en el capítol I de "La Història de la Democràcia", publicat pel diari "El Mundo", octubre de 1995, "La Transició no hagués pogut realitzar-se sense la suma d'enteniments en l'essencial ... que es coneix com consens. El consens significa sobretot una aposta radical per la conciliació. "
Sobre la base d'aquest consens, perquè no pot ser d'altra manera quan parlem de sistema polític democràtic, es va construir l'actual Estat espanyol de les comunitats autònomes. És aquesta forma d'organització de l'Estat un reconeixement del fet diferencial d'algunes comunitats autònomes perquè d'una altra manera ningú hauria plantejat aquesta organització estatal. Però també és el reconeixement que les forces polítiques, en algunes comunitats concretes, com el cas de Catalunya, hi ha perquè emanen directament dels ciutadans catalans.
Però admetre el consens com a fonament del sistema construït és reconèixer que les parts segueixen en possessió del dret de secessió, de ruptura d'aquest consens. La mateixa representació legal que tenien per consensuar, la tenen per trencar el consens.
Perquè el Poder està en l'únic lloc on resideix i del qual emana la legalitat: la sobirania popular i aquesta no té cap limitació perquè és la font de llei i l'única intèrpret de les lleis. És per això que les comunitats autònomes estan representades en primera instància, en si mateixes i per si mateixes, per les seves pròpies institucions i forces polítiques, que són les que representen els ciutadans de cada comunitat en les Corts espanyoles, la legalitat és compartida i consensuada amb totes les comunitats.
La sobirania és el poder que té cada ciutadà en la seva comunitat política i que es desenvolupa a través dels seus magistrats i institucions. Són aquestes les que representen la personalitat i identitat dels seus ciutadans i no l'Estat en el qual estan totes les parts contingudes mentre existeixi el consens de què parlava el Cap de l'Estat. Si l'Estat fos una part orgànica en si mateix aquesta pluralitat de comunitats no existiria però és una estructura integrada per les parts.
La Constitució, però, està sent utilitzada per una fracció de l'Estat, la fracció nacionalista espanyola, representada, entre altres personalitats i institucions per: Bo, Leguina, Ibarra, Felipe González, Guerra, el Partit Popular, el clergat i l'Exèrcit. Aquesta fracció utilitza la Constitució com el seu "raó d'Estat" contra la sobirania dels ciutadans catalans. Han arribat fins i tot, alguns dels seus portaveus, a fer propaganda d'una espècie de "alçament nacional" contra la voluntat sobirana de la comunitat política catalana. Esperpèntic. Es s'atreviran a arribar fins al final ocupant militarment Catalunya? I llavors, on resideix o residirà la sobirania: al poble oa l'Exèrcit? Perquè sobirania, que sapiguem, és poder.
La imposició d'aquesta raó d'Estat contra la sobirania d'una comunitat política que ha decidit trencar el consens contractual, és una agressió d'un Estat i una Constitució dels que deixa de formar part la comunitat agredida a partir de dos moments: el moment en el que proclama la seva independència i el moment en què es ocupada. Aquesta invasió confirmaria que Catalunya ja no forma part de l'Estat espanyol perquè hauria deixat de ser sobirana per a ser ocupada.
Davant d'aquesta amenaça i en el procés cap a la proclamació d'independència, els ciutadans catalans, els seus representants, les seves institucions, els seus moviments socials haurien organitzar-se en cossos representatius des dels que difondre la seva voluntat a tothom. Haurien d'estar orgànicament presents, en forma de Comitès, a Barcelona, a Madrid i en una ciutat europea per mantenir viva la flama de la seva voluntat i atreure cap a ella als seus amics i aliats.
Javier Fisac Seco és historiador, caricaturista i analista polític, creador artístic
Darrers llibres publicats: La civilización pervertida o la Ética sadomasoquista cristiana; Clericalismo y Poder y El mito de la transición política: Franco, D.Juan/El Rey y el PCE/ PSOE en la Guerra Fría
