Que l'estat espanyol s'ha construït i reconstruït sobre paràmetre radials és més que evident i hi ha nombrosa bibliografia al respecte. Que aquest centralisme d'arrel castellana ha centrifugat territoris, serveis i població és també una evidència i que això ha anat en perjudici de l'equilibri territorial, econòmic, social i polític ho afirmen nombrosos estudiosos des de diverses disciplines.
El centralisme espanyol ha estructurat l'estat, i la Nació Catalana ha quedat atrapada en aquest bucle que sempre acaba conduint allà mateix. Els Països Catalans han lliurat una batalla fiscal, social, política i econòmica contra el centralisme radial i el model autonòmic sorgit del pacte de 1978 ha consolidat una realitat amb un potent centre i unes perifèries afeblides. Cada territori ha viscut d'una manera diferent aquest procés però hi ha un nexe comú atesa la qualitat perifèrica dels Països Catalans.
Dit això i entrant de ple en el terreny que més conec, i com a gironí que soc, des de Catalunya sempre hem rebutjat el centralisme perquè ens ha empobrit i arraconat. I sempre hem cregut que un cop assolida la nostra llibertat nacional resoldríem el tema. Ara bé, la força del centralisme madrileny ha tapat un altre centralisme que els habitants dels territoris perifèrics coneixem molt bé: el barcelonocentrisme, un autèntic càncer que porta a confusions. Hi ha qui creu que l'àrea metropolitana és el país.
"Barcelunya" concentra serveis, poder polític, dinamisme econòmic, demografia, moviments socials i irradia una àrea d'influència molt potent i extensa. Les comarques del principat pengen de la cadena de serveis del gran monstre metropolità i les diferents esferes metropolitanes imposen el seu centralisme al conjunt del territori. Fins i tot els anomenats moviments socials "barcelunyesos" són centralistes i pretenen exportar un model propi de funcionament al conjunt del territori, reproduint així el mateix esquema centralista del món polític i econòmic.
Si complexa és l'organització territorial del principat, més ho és el del conjunt de la Nació Catalana, molt esquarterat i divers. És un debat que l'esquerra independentista no té capacitat per plantejar ni analitzar i correspon a diferents disciplines acadèmiques debatre i profunditzar sobre el tema. De moment però, estem molt verds en aquest àmbit i haurem d'esperar a temps millors per a desenvolupar-ho.
A Catalunya el debat sobiranista tapa d'altres debats com per exemple el territorial, però és evident que nou país que neixi quan culmini aquest procés haurà de revisar el seu model territorial perquè seria una frivolitat i una injustícia que la gran Barcelona acabés centrifugant un país i un rerapaís que no volem perdre.
Com a gironí que sóc no vull ser esclafat per cap monstruosa i ambientalment insostenible àrea metropolitana i hem d'esperonar-nos a redefinir un model d'organització territorial de les infraestructures, els serveis, els mitjans de transport, la logística, els espais naturals, l'espai agrari que sigui respectuós, descentralitzat, sostenible, ambientalment equilibrat i que fomenti la rica diversitat del país.
